Dos cavalls

Quan encara tenim fresca la poderosa imatge que obria Silencio en la nieve de Gerardo Herrero –un llac glaçat del qual emergien els cossos d'uns cavalls morts: ressò d'una imatge de My Winnipeg (2008) de Guy Maddin, insòlita referència que ningú es podia esperar del director de Territorio comanche (1997)–, la cartellera recull l'arribada de dos nous equins que encarnen divergents declinacions de l'èpica i il·lustren contraposades poètiques cinematogràfiques: War horse i The Turin horse. O Steven Spielberg i Béla Tarr: dos gegants de planetes ben diferents, dues pel·lícules essencials que potser algú voldrà enfrontar en irresoluble dialèctica donada la seva –casual?– coincidència entre l'oferta d'estrenes de la setmana.

El 3 de gener de 1889, mentre anava a l'oficina de Correus pels carrers de Torí, Friedrich Nietzsche es va encreuar amb un carreter que fuetejava el seu cavall, que no es volia moure. El filòsof es va apropar al cavall, el va abraçar i va trencar a plorar de manera inconsolable. Mai va tornar a recuperar el seny. L'hongarès Tarr, un dels autors essencials del cinema europeu, es pregunta a The Turin horse què coi va passar amb el cavall en qüestió i la resposta que proposa no és gaire més tranquil·litzadora que el destí de l'autor de Mes enllà del bé i del mal. La seva pel·lícula, rodada en elaboradíssims plans seqüència i sense massa recurs al diàleg, pauta, al llarg de sis dies, una dissolució en la foscor, elaborant una metàfora del final –de tot final, però, sobretot, de la qualitat contingent de tota existència– que té el seu inquietant correlat en el fet que aquesta sigui l'última pel·lícula que dirigirà Tarr.

També és la primera que arriba als circuits d'exhibició: a la majoria d'espectadors no els quedarà altre remei que descobrir a aquest cineasta clau a través d'un testament que és, també, una de les seves obres més severes i exigents. A les pàgines de la revista Caimán-Cuadernos de Cine, el crític Jonathan Rosenbaum discuteix les paraules d'un dels seus col·legues de professió, Dan Kois, que, en un article, discutia que es pogués extraure plaer de poètiques tan radicals com la que proposa The Turin horse. Definitivament, la de Béla Tarr no és pel·lícula per a tots els gustos i veure-la té alguna cosa de cerimònia extenuant, però el cineasta sembla conquerir aquí la màxima puresa del cinema i és evident que,
a tot cinèfil que resisteixi fins
al final, The Turin horse se li quedarà a dins, per sempre més.

A War horse Spielberg no demana sacrificis a l'espectador: el seu dilatat metratge es dilueix en pur sentit de l'espectacle i el conjunt adopta la forma d'un sostinguda explosió d'energia visual. La història de l'amistat entre un jove i el seu cavall en els temps de la Primera Guerra Mundial té, potser, massa sucre per a espectadors escèptics, però també mostra la plenitud de facultats d'un mestre de la narrativa, capaç de convertir un cavall –tan hiperactiu que és la pura antítesi del cavall torinès– en l'element de cohesió d'un trama coral estructurada com a cadena de solidaritat en condicions extremes.

Si un es posa maliciós, podria dir que el moment del clímax de la pel·lícula –quan un soldat britànic i un d'alemany col·laboren per alliberar l'animal caigut en terra de ningú– podria ser una rèplica disneyniana a la metàfora de reconciliació sobre la qual s'aixecava La vaquilla (1985) de Berlanga. Spielberg potser somnia aquí a ésser recordat com un John Ford del segle XXI i no ho arriba a aconseguir, però War horse és una obra extraordinària, plena de solucions visuals que són, sobretot, solucions narratives conscients de la seva posició moral.