Poca cosa per recordar

Les situacions excepcionals poden aguditzar l'enginy. A finals del 2006, l'enfonsament de la plataforma escènica del Palau de les Arts de València va forçar la prevista nova producció de Don Giovanni a veure's en un espai molt exigu. Les limitacions, tot i això, van ajudar a crear un espectacle àgil i engrescador. La intenció inicial era fer el muntatge sencer al cap de dos anys, però no ha estat fins ara que Jonathan Miller ha pogut desenvolupar del tot la seva concepció, segons sembla, basada en el que tenia al cap llavors. El resultat ha estat un Don Giovanni ben ensopit.

El mateix director d'escena britànic va signar el decorat únic, tres façanes amb portes i finestres que recordaven marcs de quadres, i Clare Mitchell, per la seva banda, fou la responsable d'un elegant vestuari que ens apropava més a començaments del segle XIX que a finals del XVIII. El principal dèficit va ser una acció sumària, apàtica, sense energia, amb tocs ridículs (Leporello fent de guitar hero mentre el seu senyor canta la coneguda amb el nom d'ària del xampany), algun element perspicaç (la diferenciació social al final del primer acte), errors monumentals (l'entrada prosaica del Comanador, que, això sí, s'asseu a taula) i un element intrigant que ja apareixia el 2006: les dones fantasmagòriques, algunes amb nadons, que encalcen Don Giovanni, una idea que resultaria millor si tingués alguna correspondència amb el que passa les tres hores anteriors.

Els programes de mà és un dels capítols en què es nota l'efecte de les estretors dels teatres. Al Real són més barats que al Liceu, però a banda i banda el contingut en general ha baixat força de nivell, però a València ja fa temps que només inclouen argument i biografies dels artistes (com a mínim són gratuïts). Per això sorprenia la inclusió d'un article singular de la totpoderosa intendent del teatre, en què blasma la “moda” d'afegir embelliments a la música “pura” de Mozart. És lícit no estar-hi d'acord, però és una praxi raonada. Em queda el dubte de si vetaria que algun director o cantant convidat pretengués fer appoggiature. En tot cas, si l'estil vienès que reivindica Helga Schmidt és l'escoltat en aquesta funció, llavors és que li agrada un Mozart capat.

Des de la marxa de Lorin Maazel, Zubin Mehta s'ha refermat com el principal suport mediàtic d'un teatre també en complicada situació financera. Al proper Festival del Mediterrani farà de tot (Verdi, Wagner i Cherubini), però la seva lectura de Don Giovanni va retroalimentar l'avorriment de la direcció escènica: neta i polida, i alhora plana i sense vibració interior. Fins i tot l'Orquestra de la Comunitat Valenciana va estar per sota de l'excel·lència habitual: algunes entrades falses serien accidents perdonables en un altre context, aquí ens recordaven que les masses estables són les primeres perjudicades per les retallades.

El repartiment no va presentar grans desequilibris ni va generar grans entusiasmes –la versió del 2006 va ser preferible–. Nicola Ulivieri va ser un Don Giovanni sense ni una unça de carisma vocal o escènic, la qual cosa va deixar un buit irreparable al centre de la funció. Més presència va tenir el Leporello de David Bizic, i Anna Samuil va ser una Donna Anna de regust metàl·lic. La classe de Sonia Ganassi no va amagar que Donna Elvira és un paper que ja no li és còmode. Un rude Masetto (Simon Lim), una dolça Zerlina (Rosa Feola) i un tenebrós Comanador (Alexander Tsymbalyuk) van acompanyar l'estilitzat Don Ottavio de Dmitri Kortxak, millor en la primera ària que en la segona. Sense ser una mala representació, quan surti publicat l'article, aquest Don Giovanni amb prou feines restarà en la memòria.