Crítica
clàssica
Filiació vienesa
Les casualitats a vegades tenen fonaments sòlids. Igual que fa unes setmanes Daniel Barenboim al Palau de la Música, també Christian Zacharias ha combinat Mozart amb Bruckner, subratllant la filiació vienesa que lliga els dos compositors. En el seu benvingut retorn a l'Auditori, el music alemany va tornar a exhibir les seves impecables credencials mozartianes en el Concert per a piano núm. 27. L'elegància extrema en el fraseig, la capacitat per variar el discurs amb múltiples i, tot i que no va ser cap sorpresa, una destresa digital més gran que Barenboim, van ser notes distintives de la seva lectura. Un solista d'aquest calibre mereixia un so mes acurat d'una orquestra que el coneix amb escreix.
Les limitacions en l'execució van quedar mes paleses en la Sisena de Bruckner, la menys estimada de les grans simfonies de l'austríac, i l'única, junt amb la Setena i la inconclusa Novena, que es va lliurar de la seva dèria revisionista.
El divorci entre concepció i realització pràctica va ser excessiu: corda grisa –amb l'enèsim concertino convidat: es resoldrà algun dia aquest tema?–; metall no sempre precís, i inestabilitats rítmiques. Va ser una llàstima, perquè l'òptica de Zacharias és prou atraient, amb temps que mai cauen en la morositat, però amb prou paciència com per poder-se delectar en la riquesa polifònica de la partitura. L'Adagio va ser el moviment mes reeixit, mentre que en els finals del primer i el quart temps Zacharias no va aconseguir dosificar amb prou perícia l'alliberament d'energia.
L'homenatge de l'Auditori a l'artista Antoni Tàpies, exposant una obra del desaparegut artista en el foyer, va ser una idea ben encertada.