Eureka!

D'experiments musicals n'hi ha hagut de tota mena, naturalesa i condició, però la proposta de combinar una formació de cobla, un quartet de jazz i un guitarrista flamenc a l'entorn del repertori de Bill Evans és una d'aquelles temeritats que reclama una assegurança a tot risc. El coratge d'una iniciativa així té el seu mèrit, però malauradament resulta inevitable que susciti recel entre els parroquians de la sardana, el jazz i el flamenc, i que en lloc de sumar acabi retraient en cadascun d'aquests sectors. Aquesta va ser la primera impressió en veure butaques buides a la sala 2 de l'Auditori davant d'una proposta d'aquesta transversalitat. I la veritat és que va ser una llàstima, perquè l'espectacle va assolir un èxit rotund i absolutament merescut. L'experiment va esdevenir una deliciosa audàcia i els seus impulsors es mereixen entonar l'eureka reservat als inventors que assoleixen la seva fita. En tot moment la guitarra dolça i de lirisme intens de Niño Josele va amollar-se a les coordenades jazzístiques comandades al piano per un inspirat Joan Díaz que es coneix Bill Evans com el palmell de la seva mà. La màgia, però, es feia completa quan entrava en joc el so de la cobla i el caliu de les canyes, el color dels metalls, i el timbre del flabiol concedien a cada peça una identitat evocativa i mediterrània. Clàssics del repertori Evans (Turn out the stars, Peace, My foolish heart) es van alternar amb peces pròpies del guitarrista d'Almeria (Camino de Lucía, ¿Es esto una bulería?, Gloria bendita) fins a derivar en el bis Waltz for Debbie i consagrar la Cobla Sant Jordi com una de les formacions més estimulants del país.