Fronts lingüístics

Ni la cons­trucció d'una paròdia de novel·la negra amb un fil més aviat tènue ni la pre­ci­pi­tada reso­lució del cas d'assas­si­nat d'un psicòleg al País Valencià impe­dei­xen que l'entre­tin­gut joc lingüístic de Fronts oberts flu­eixi de forma natu­ral. En rea­li­tat, la reflexió sobre la llen­gua per atra­par el lec­tor és un recurs que el poli­facètic Pau Vidal (Bar­ce­lona, 1967), tra­duc­tor, escrip­tor i fanàtic cre­a­dor de mots encre­uats, ja des­til·lava a Aigua bruta, guar­do­nada amb el premi de Lite­ra­tura Científica 2005. Amb­dues novel·les com­par­tei­xen el nar­ra­dor pro­ta­go­nista, el filòleg reci­clat en infor­mal agent de poli­cia Miquel Cami­ller, un nom que evoca el d'un altre lle­tra­fe­rit inquiet, Andrea Cami­lleri, del qual l'ita­lianòfil Pau Vidal n'és el tra­duc­tor al català. Ell en té la culpa, que ens ho pas­sem tan bé amb les novel·les de l'ins­pec­tor Mon­tal­bano.

Del mes­tre sicilià, Vidal en man­lleva l'habi­li­tat de dibui­xar els per­so­nat­ges a través de com par­len i l'agi­li­tat per bar­re­jar regis­tres i vari­ants amb desim­bolta har­mo­nia. Fronts oberts vessa idees a través d'entra­des del dic­ci­o­nari i notes, algu­nes de les quals li ser­vei­xen a l'autor per cla­var una bona pun­tada de peu a l'estat lingüístic del país, amb pas­sat­ges tan il·lus­tra­tius com aquest sobre els Mos­sos: “A l'hora de la veri­tat, el cos té tres llengües de tre­ball: el cas­tellà, majo­ri­tari entre la tropa; el català, més abun­dant en els càrrecs inter­me­dis, i el cata­nyol entre els coman­da­ments.”

Si bé Bar­ce­lona no és el Chi­cago dels anys vint, la ciu­tat esdevé el con­vin­cent esce­nari cen­tral on ambi­en­tar-hi una intriga que té la literària plaça del Dia­mant com a cam­pa­ment base. Al cor de Gràcia, el nos­tre inves­ti­ga­dor acci­den­tal –un recurs pot­ser no gaire ori­gi­nal– viu amb la cen­tenària padrina Fran­cina, que devora novel·les policíaques i tei­xeix com­pli­ci­tats amb una camaleònica becària amant del manga que, per ella mateixa, té prou suc per aca­bar tenint una novel·la pròpia.

Sense ser tan estri­pat com Irvine Welsh, amb qui com­pa­teix el sar­casme i el tema de la novel·la Crime, però bus­cant alhora l'alè més refle­xiu d'un altre escocès com és Phi­lip Kerr, Pau Vidal juga amb el gènere i ens con­vida a una lec­tura frenètica esquit­xada d'un irònic escep­ti­cisme.