cultura

Crítica

teatre

Tots som Khaled Said

Els dimarts, des del passat novembre fins aquest 13 de març, al Lliure es llegien, més o menys dramatitzades, correspondències. Cartes tan interessants com les que Txèkhov enviava a Olga Knipper a principis del segle XX, Llorenç Villalonga a Baltasar Porcel, James Joyce a Nora Barnacle o la inclassificable i encantadora correspondència entre Salvador Dalí i Federico García Lorca. Però també cartes des de l'exili, o les iròniques i delicioses Cartes impertinents de Maria Aurèlia Campmany. Aquestes, totes, eren llaçades pel vell i moribund caràcter d'ésser escrites en paper i tinta, probablement per a perdurar, més enllà de l'efímer immediatesa. La darrera lectura, però, afrontava el canvi inevitable que comporten les noves tecnologies. A Noves Correspondències internet i Twitter substituïen l'aura íntima del full de paper. En aquestes breus correspondències, missatges i anatemes, res hi té a veure la qualitat literària, sinó l'impacte immediat i directe de certs esdeveniments. És la vida contada a l'instant, on herois anònims apleguen masses. Les Noves Correspondències són, obligadament, polititzades. I aquest és el seu interès.

17 de desembre del 2010, Mohamed Bouazizi, humiliat per l'Estat tunisià, sense recursos i apallissat, s'impregna de benzina i es cala foc davant l'oficina del governador. Esclaten les protestes a Sidi Bouzid, comença la revolució. Un mes després, Zine al-Abidine Ali, dictador de Tunísia és expulsat. A Egipte, Khaled Said és brutalment colpejat, assassinat i el cos llençat a la vora d'un camí. En resposta es crea una pàgina de Facebook intitulada ‘Tots som Khaled Said'. La revolució s'expandeix a través de les xarxes socials, hi ha protestes a la plaça Tahrir, ferits, morts, etc. Mubàrak cau i pren el poder el Consell Suprem de les Forces Armades. En realitat, després de centenars de màrtirs, res ha canviat. De manera que la revolució segueix fins a la victòria. I això és tot el que queda de l'anomenada primavera àrab: l'esperança.

Pol López, Albert Prat, Alba Pujol i Mima Riera varen llegir magníficament aquests missatges breus, revivint la crua història a través de piulades, amb intensitat serena i ritme perfecte. L'espectacle va funcionar bé, juntament amb les videoprojeccions testimonials i la dramatúrgia de Pau Carrió, que així tancava aquesta brillant idea de les Cartes lliures.

Cartes des de Tahrir
Dramatúrgia: Pau Carrió
Teatre Lliure de Montjuïc (Barcelona), 13 de març


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.