Els “nostres” premis musicals
Felicitaré un cop més els d'Enderrock per haver provat de normalitzar el país fent veure que poden existir uns premis de la música nacionals amb intervenció de la crítica i de la votació popular, tot i que mai serà del tot popular ni inclourà tots els sectors de la crítica. Que sigui una revista musical amb un contingut i un criteri propi qui organitza l'esdeveniment limita el que podria ser veritablement la gran festa de la música catalana. De tota manera, em sembla admirable la important projecció pública que ha aconseguit la celebració d'aquests premis, en una edició que ha guardonat artistes com Manel o La Pegatina.
Si algú vol menysprear els premis per considerar-los una iniciativa parcial, que primer apunti cap a les institucions públiques catalanes, que mai s'han atrevit a tirar endavant uns premis com els Gaudí de cinema en versió musical, i que després dispari contra el sector musical, incapaç d'unir-se ni amb una crisi extrema com l'actual, per constituir un ens que el defensi com podria ser l'Acadèmia de la Música. En aquest món, sota una capa de suposada autenticitat i d'esperit disfressat d'anarco, s'amaga, massa sovint, una manca de solidaritat i de respecte cap als companys de professió, i un menyspreu per la complicitat a l'hora de treballar que arriba als diversos sectors professionals que mouen els fils de la música, de l'artista al crític, del venedor de discos al programador de concerts. Tots eludeixen la responsabilitat amb excuses que fa tres dècades haurien fet riure. O plorar.
Hi va haver un temps en què la unió era la força. Ser enrotllat implicava apostar per anar junts a demanar el que calia. Ara això no està de moda. Com si la vida fos una moda. Hem d'esperar un altre Franco per despertar-nos i actuar amb contundència contra la demolidora crisi actual? L'experiència històrica ho deixa ben clar: si esperem que algú lluiti per nosaltres, estem perduts.
