L'animal dins nostre

La Komische Oper de Berlín és un dels feus alemanys de Calixto Bieito, que hi abordava una de les pedres basals del repertori operístic germànic, Der Freischütz de Weber. En aquesta ocasió el director català entra en un bosc i no n'acaba de trobar la sortida.

La metàfora és fàcil, perquè el bosc és un element clau de la trama i el muntatge. L'imaginat per l'escenògrafa Rebecca Ringst és un espai pelat, de fulles caigudes, d'atmosfera canviant gràcies a l'acurada il·luminació de Franck Evin, on habita una comunitat primària, amiga de les armes i la sang, addicta a l'adrenalina que genera la cacera, com Bieito il·lustra des de l'obertura: un porc pelut de veritat (que va causar no pas poques rialles del públic) es converteix en una dona amb abric de pell que serà escorxada amb diligència. La malaptesa de Max, la seva masculinitat qüestionada per la poca traça assassina, farà que sigui la riota de tots, i l'objectiu fàcil per al malèfic Kaspar. El bosc també serà l'espai on apareixen Agathe i Ännchen, sortides d'un comiat de soltera ben vulgar i, no podia ser altrament, el marc de l'escena clau. No hi ha Samiel, ni veus demoníaques: el mal és dins nostre, no cal buscar excuses externes. Kaspar i Max maten brutalment una parella de nuvis. El primer extreu les bales màgiques de la vagina de la noia, i el segon delira amb visions de la seva mare mentre els arbres trontollen. Tots els lligams culturals desapareixen i Max es converteix en un animal sanguinari a punt per encalçar la presa, la qual cosa farà amb Agathe en la introducció de l'acte tercer.

El final feliç que no agrada a tothom es pot evitar de diverses maneres. Al Liceu, Peter Konwitschny ho va fer subratllant-ne el caràcter artificial i forçat; Bieito el resol a la seva manera: Max realment mata Agathe i Kaspar, i l'Eremita causa no pas poca hilaritat entre un veïnatge poc amistós que acaba disparant contra tots dos. Poques vegades un final en do major haurà tingut tants morts a escena.

Fins aquí, podem pensar que tenim un Bieito en estat pur, però alguna cosa grinyola. Tant els protagonistes com el cor semblen sortits d'un capítol lisèrgic de Mentes criminales ambientat en una d'aquelles típiques comunitats recloses de l'Amèrica profunda, la qual cosa lliga amb la definició de Bieito que es tracta d'un thriller per a adults –s'anunciava com a un muntatge per a més grans de 16 anys–. Tot i així, més que l'horror de la condició humana, el que veiem és un grapat de tarats.

Una ullada a les fotografies del programa donava una pista del que no funcionava: no vaig veure el repartiment de l'estrena, i, en el cas sobretot de Max, el canvi era cabdal. El tenor que em va tocar tenia un físic, diguem-ne, menys imposant i no es va despullar del tot en la seva transformació. I, és clar, fer l'animal en calçotets no és gaire creïble. En resum, dono el benefici del dubte a un concepte que no va tenir l'òptima materialització pràctica. Hi va influir també el repartiment? No es pot dir que, deixant de banda els calçotets, Dmitri Golovnin no s'esforcés al màxim com a Max, però la veu, amb tendència a obrir-se, no tenia un color gaire grat. L'Agathe de Bettina Jensen va desplegar un bon legato, ja que no la màxima puresa a Und ob die Wolke. Correcta i prou va ser l'Ännchen d'Ariana Strahl, amb la qual cosa els màxim honors van ser per al teòric dolent, Jens Larsen (Kaspar) i el teòric bo, Alexei Tihomirov (Eremita), amb instruments ben timbrats i impactants. Patrick Lange va buscar detalls interessants al fossat, mostrant la foscor subterrània de la música –és cert, però, que només és un aspecte–. Llàstima que el so de l'orquestra fos mat i el cor, ben discret. A Alemanya, i en aquesta obra, ja té mèrit.