Innocència i experiència

Primum vivere, deinde phi­li­sop­hare, diuen els antics, o sigui (tra­du­eixo pels de ciències, si els cal), pri­mer viure, després filo­so­far, i per filo­so­far s'entén l'acti­vi­tat dis­cur­siva intel·lec­tual en gene­ral, inclosa l'artística. La qüestió és un clàssic de la pre­cep­tiva moral sobre la for­mació dels joves, al cap­da­vall sobre un apre­nen­tatge que pot­ser seguirà –i no sé si en el millor dels casos– una corba de crei­xe­ment ate­nuat en el trans­curs del temps, però que els més savis no dei­xen d'insis­tir que dura tota la vida.

En tot cas, en els diver­sos sen­tits, les vides de sants, tot sigui dit de la manera més genèrica, pro­por­ci­o­nen para­dig­mes davant dels quals cadascú s'hi veurà reflec­tit com li con­vin­gui, o a la seva manera. Atenció, sem­pre, a Liech­ten­berg (que cita Auden): un lli­bre és un mirall, i un ase no s'hi veurà mai reflec­tit com un apòstol.

En els Cants d'Innocència i d'Experiència, sen­ten­cia Blake: “i no es veu cap joc / al camp que s'enfosca.” Com si en l'emo­ci­o­nari ele­men­tal de la savi­esa el joc s'exclogués de les cer­te­ses, i cal­gui recor­dar la sentència socràtica: “només sé que no sé res.” Però aquest saber/ no saber prové de la vida o de la filo­so­fia? Anem, tal com dèiem, a les vides de sants. En un cantó Catul, Villon, Celini, Genet espre­ment la vida en la sen­su­a­li­tat o el crim, i pot­ser tenen for­mació o pot­ser la suplei­xen amb un talent extra­or­di­nari que més d'un caurà en la temp­tació pseu­do­romàntica de dir que prové de les vivències, ai, aquí hem de ser escèptics: de cri­mi­nals i d'amants n'hi ha molts, en el món, però entre aquests, quants estan capa­ci­tats per la poe­sia? Sigui com sigui, de cap manera tots.

A l'altra extrem Emily Dickin­son, Love­craft, Espriu, tan­cats en un des­patx, sense veure món, amb prou fei­nes rebent les visi­tes d'un cer­cle més o menys reduït. Són ali­ens a l'experiència? En el sen­tit en què es diu experiència en l'etapa con­ven­ci­o­nal­ment for­ma­tiva de la vida sí, sens dubte, però en una dimensió més àmplia la cosa no està tan clara. L'experiència es pot cen­trar en un aspecte de la vida i girar l'esquena a d'altres, com fan els místics amb la sen­su­a­li­tat primària i els cràpules amb l'ele­vació espi­ri­tual, tot i que els extrems aca­ben tocant-se.

I la pre­ca­ri­e­tat? La no-experiència també és una forma d'experiència? No fal­tarà qui digui que l'experiència de la con­tem­plació d'una paret blanca en la cel·la d'un mones­tir zen –o posats a dir, en la cam­bra de casa teva– no és infe­rior en si a la de l'orgia més estri­pada. L'experiència és en qui la reté, no en l'ens que la pro­voca, com diria el mes­tre zen, el savi asse­nyala la lluna i el neci mira el dit.

Marca la diferència subs­tan­cial entre Joan de la Creu i Teresa de Jesús el qui­e­tisme con­tem­pla­tiu de l'un i la frenètica acti­vi­tat fun­da­ci­o­nal de l'altra? Entre el viatge a l'Infern de Genet i la immo­bi­li­tat de Love­craft dins d'un altre Infern pot ser, per tant, que al cap­da­vall no hi hagi tanta diferència, cosa que no priva de reco­ma­nar als joves que no dei­xin de viure i d'estu­diar, que no dei­xin cap d'aques­tes dues coses per con­cen­trar-se exclu­si­va­ment en l'altra. El pri­mum vivere, deinde phi­li­sop­hare cal pon­de­rar-lo, per tant, cap a un equi­li­bri just d'acord amb neces­si­tats, pos­si­bi­li­tats i cir­cumstàncies. No calen exten­sos i pro­funds pen­sa­ments per con­cloure que l'evo­lució lògica ele­men­tal pre­senta gai­rebé un tòpic: per reducció d'opor­tu­ni­tats, la dava­llada física pro­pi­cia el crei­xe­ment men­tal. Però tam­poc no és clar: la ment també es fa vella, l'intel·lecte és una capa­ci­tat que declina, i la pos­si­bi­li­tat de dedi­car-hi més temps no n'asse­gura el resul­tat. No menys­preem, per tant, l'opor­tu­ni­tat d'ampliar l'experiència en temps senils.