‘Sapore di swing'

En la seva meritòria volun­tat d'estrènyer els llaços de la cançó euro­pea a través de l'ager­ma­na­ment amb altres fes­ti­vals de referència com el Tenco de San Remo, Bar­na­sants va ini­ciar la seva pro­gra­mació ita­li­ana amb un gran de la cançó transal­pina com és Gino Paoli. Sapore di mare, Senza fine i Il cielo en una stanza són tres títols dels més de qua­tre-cents que ha publi­cat al llarg de la seva dila­tada car­rera –77 anys– que l'han con­sa­grat com un clàssic abso­lut del gènere melòdic romàntic. Són com­po­si­ci­ons de les quals mai s'ha desentès i que en l'actu­a­li­tat el con­ti­nuen acom­pa­nyant en el for­mat jazzístic que ha esco­llit per con­ce­dir-los una nova vida. Dins aquest embol­call de swing i impro­vi­sació mesu­rada, Paoli va reme­mo­rar les dife­rents èpoques del seu cançoner i hi va afe­gir alguns estàndards de jazz –Time after time i Smile– i el bolero Con­tigo en la dis­tan­cia. Ho va fer cedint bona part del pro­ta­go­nisme a un quar­tet de músics que pot­ser va aca­bar resul­tant exces­siu o impro­ce­dent per a aquells que havien pagat l'entrada per veure Paoli. El can­tau­tor sem­blava ser­vir-se del jazz per donar repòs a la seva ero­si­o­nada veu i, com un espec­ta­dor més, es recre­ava en els solos dels seus acom­pa­nyants. Una prudència que va deter­mi­nar la dinàmica d'un reci­tal que va anar de menys a més, amb un Gino Paoli que, a poc a poc, es va anar impo­sant, però que no va trans­me­tre con­vicció plena fins al tram final, amb peces con M'inna­mo­re­rari i Ti las­cio una can­zone. El sabor de la nit va tro­bar-se més aviat en mans d'uns acadèmics mes­tres del swing que no pas en l'impuls emo­ci­o­nal de cançons com La Gatta. El que podia haver estat una nit ino­bli­da­ble va ser una vet­llada agra­da­ble, pot­ser insu­fi­ci­ent per ser un gran de la cançó.