Valentí Puig

Hi he posat un sexe molt estripat perquè és una pulsió semblant a la de la mort i produeix una sensació de supervivència eufòrica, carnal i directa. És la naturalesa humana que s'imposa enmig del fracàs i la derrota.

En moments així, la vida té un punt de fantasmagòrica. Per això narro una sessió d'espiritisme organitzada per connectar amb els morts de la batalla de l'Ebre. La gent s'agafa a qualsevol cosa quan arriba la por, el terror, l'elevació del no sentit, l'ànim de revenja, l'especulació sense pietat. Per fer la novel·la, he llegit cròniques i memòries de quintacolumnistes i de republicans, i tots coincideixen en una sensació que deuria ser terrible, quan Barcelona no és de ningú, uns entren i els altres marxen, i la ciutat calla. No és simbòlic, sinó que va ser així. Després retorna el soroll, la tragèdia.

Ja s'ha explicat l'elit republicana, els idealismes, la Catalunya ciutat ideal del Màrius Torres, tot això està molt escrit. El fet que el personatge sigui un agent doble permet que entri amb la càmera a ambients diferents, a les txeques i al front. El protagonista és un immadur que ha vist en la guerra la possibilitat de viure una aventura, sense escrúpols, sense moral.

Hi ha hagut tres tabús durant un temps, sobretot per part dels historiadors simpatitzants amb els republicans i catalanistes. Les txeques, on es van aplicar tècniques de tortura soviètica; la persecució religiosa, que es va consentir; i la falta de llei: hi ha casos de grups anarquistes que eren pura delinqüència.

El meu pare era republicà de l'Azaña, a Mallorca, i jo encara vaig sentir contar moltes històries de persecució, amb una simpatia idealista vers la Segona República, sempre expressada en veu baixa. He intentat compensar-ho perquè no tota la raó estava d'un costat o de l'altre.

Sí, sobre el pas del segle XX al XXI. Quan va caure el Mur de Berlín hi va haver un cert optimisme. Què ens ha passat? Això semblava el final del segle XX, el segle de la megamort, com se li ha dit. Després vénen les Torres Bessones i apareix el terrorisme islamista que ens deixa desorientats fins a aquest període de crisi i desconcert. Jo aposto per un futur il·lustrat. Si calculo que em puguin quedar 20 anys, em nego a estar dient durant 20 anys que el món està en decadència. Fins i tot les crisis d'aquesta magnitud poden tenir un efecte creatiu. És una oportunitat intel·lectual i cal fer una passa endavant. Hem de superar aquesta etapa postmodernista que ens ha portat a un relativisme estèril. Cal tornar a creure en alguna cosa.

En la bellesa, en l'harmonia... Hi ha aspectes molt positius del nostre temps: els avenços tecnològics, les noves energies, institucions com la Unió Europea.

Només ho podem fer les minories creatives, les elits, que en diuen. No ho poden fer els polítics perquè tenen problemes més immediats. Actualment hi ha personalitats creatives a tot Europa. Per què no pensar en la possibilitat d'un nou Renaixement o un nou noucentisme, un moment d'esplendor? Aquí hi havia un Pla, un Espriu, una Rodoreda, un Fuster i, en els últims anys, jo no veig res de tot això.

Sí, absolutament. Les persones han de ser responsables d'allò que escriuen. La gent que un dia diu una cosa i l'altre, una altra, em sembla menyspreable. Crec molt en la responsabilitat moral de l'artista i, encara més, en la de l'intel·lectual.

M'ha interessat molt, sobretot la part en què parla de la responsabilitat del món mediàtic. Ara ja no es distingeix un telenotícies d'un programa d'humor i això és responsabilitat dels qui ho fan. La televisió generalista ha estat un fracàs del procés democràtic espanyol. TV3 s'ha infantilitzat i ha anat cap a la ximpleria. La crisi pot donar un gir a tot això.