Marilyn per Avedon

El 6 de maig del 1957 Marilyn Mon­roe va posar pel fotògraf Ric­hard Ave­don al seu estudi de Nova York. Tenia 32 anys i començava a ser una actriu cone­guda més enllà del seu ero­tisme magnètic. Havia rodat part de les seves pel·lícules més cone­gu­des: Nia­gara, Els cava­llers les pre­fe­rei­xen ros­ses i Bus Stop, entre altres. Marilyn va entrar com una exha­lació a l'estudi i va posar a la manera de les grans actrius: Lillian Rus­sell, Mar­lene Die­trich, Clara Bow, Jean Har­low, Theda Bera..., en una sèrie d'imat­ges que han que­dat per a la poste­ri­tat. Per la seva banda, Ave­don era un dels deu fotògrafs més cone­guts del món i bus­cava sor­tir dels límits de la publi­ci­tat i acon­se­guir noves imat­ges més artísti­ques.

Marilyn ballava, can­tava, sem­blava feliç i la càmera l'esti­mava. I ella ho sabia. De sobte, després de tanta acti­vi­tat, es va dei­xar caure aba­tuda en un sofà. La sessió havia aca­bat. I lla­vors Ave­don, depre­da­dor de la ins­tantània, la va caçar donant-nos un dels millors retrats de l'artista: no és Marilyn, és Norma Jean. Ves­teix banyada en llu­en­tons i sug­ge­reix un bust pro­mi­nent i la pell de seda. Té la mirada absorta, intros­pec­tiva. Dar­rere els seus ulls, hi ha un destí tràgic. Ara ho sabem. Tot és més fàcil, a poste­ri­ori. Una imatge que con­densa tota una vida: de l'ano­ni­mat a l'estre­llat, dels exces­sos de la fama a una mort pre­ma­tura, de Miller a JFK. Aquest agost farà 50 anys que ens va dei­xar, mig segle sense Marilyn. No hi ha hagut mai un cadàver tan bell, ni una lle­genda tan mis­te­ri­osa com la seva.