Brigada de neteja

“Segur que a Barcelona hi va passar alguna cosa similar”, diu el cineasta Alberto Rodríguez, que avui estrena el film policíac Grupo 7, una ficció situada en un marc ben real: la neteja de delinqüència del centre de Sevilla en els anys previs a l'Exposició Universal del 1992. “Quan arriba un bé general –afegeix–, ens oblidem dels drets civils de la gent comuna, tendim a mirar cap a una altra banda perquè es tregui del mig allò que enlletgeix el paisatge, i no ens preguntem mai on va aquesta gent i què se n'ha fet. Això era una mica el cor de la pel·lícula.”La idea de la pel·lícula prové d'un sumari judicial. No hi havia argument, però parlava “d'un ambient de misèria, tot era molt domèstic, els negocis que feien aquests policies corruptes eren molt miserables... Era un ambient general molt allunyat del concepte que tenim habitualment del narcotràfic: guardaespatlles, gent amb ulleres fosques... Tot era molt proper i estava passant al centre de Sevilla mentre, a 600 metres, s'estava construint La Cartuja i tots aquests edificis del segle XXI”.En opinió del director, “el 1992 va ser una mica el gran any d'aquest país, quan vam presentar les credencials al món sencer, mostrant que no érem un país en vies de desenvolupament, sinó una gran potència. Tot entra dins d'una lògica. I estic segur que ara mateix està passant a vàries ciutats del Brasil i a Londres. Les ciutats s'han de netejar la cara quan vénen esdeveniments d'aquest tipus”.

Uns excel·lents Antonio de la Torre i Mario Casas protagonitzen aquesta història del Grupo 7, una brigada contra el tràfic de drogues que utilitza la violència i altres mètodes il·legals per rentar la façana de la Sevilla universal. Es tracta d'un film policíac violent, de gran intensitat dramàtica, que se situa en la línia del realisme brut de The french connection, de la sèrie The wire i, sobretot, de L.627, de Bertrand Tavernier (“treballàvem amb aquesta pel·lícula en ment”, confessa el director).

El Grupo 7 és inventat, però tot el que surt a la pel·lícula es basa en les pàgines de successos dels diaris de Sevilla i d'altres ciutats, o en entrevistes a fiscals, periodistes, traficants... “Vam fer molt treball d'intentar enganxar-nos a la realitat, des del principi teníem la sensació que la pel·lícula funcionaria en aquest codi.” Li han donat una estructura “d'ascens i caiguda d'una banda de gàngsters; encara que portin placa, en el fons estem parlant de quatre gàngsters que apliquen la llei com els dóna la gana”. Uns personatges negatius que han suposat un repte afegit: “La cosa usual en aquest tipus de pel·lícula és agafar-te a algú bo. Moralment, l'espectador queda salvat. El gran repte de la pel·lícula era explicar la història des del seu punt de vista, fer el viatge amb ells, i tractar d'humanitzar-los.Quan l'espectador reconeix un personatge humà, sol ser per les contradiccions que té, i aquesta ha estat l'aposta de lapel·lícula.” Valorar els resultats del que van fer és molt relatiu, segons Alberto Rodríguez: “La meva filla té quatre anys i sempre diu que el que guanya perd. No sé d'on ha tret aquesta idea, però tinc la sensació que en la vida també passa així. D'això en parla també la pel·lícula: fins a quin punt has guanyat, fins a quin punt has perdut i què has deixat en el camí.”