Pere Anguera: un documental

El Tea­tre Bar­trina del Cen­tre de Lec­tura de Reus serà l'esce­nari, demà dimarts, de l'estrena pública del docu­men­tal Pere Anguera. tres segles, una veu, un tre­ball d'excel·lent fac­tura audi­o­vi­sual que acon­se­gueix apro­xi­mar-se de manera molt encer­tada a la figura de l'his­to­ri­a­dor reu­senc, mort el gener del 2010. Pere Anguera va ser una auto­ri­tat en tot allò que fa referència al segle XIX a Cata­lu­nya i a Espa­nya, amb espe­cial referència al car­lisme. Anguera, a més de la seva inqüesti­o­na­ble apor­tació a la his­to­ri­o­gra­fia, té també valors a remar­car des d'un punt de vista acadèmic, d'acti­visme cívic i polític, d'edi­tor i de bibliòman, aspec­tes tots ells que es veuen reflec­tits en el docu­men­tal, que inclou també l'epi­sodi de la seva escan­da­losa detenció, el 1981, en una ope­ració que es va fer con­tra sec­tors inde­pen­den­tis­tes, una d'aque­lles que es va ven­dre com qui sap què i que va que­dar en l'únic que podia que­dar, en un no-res. El tre­ball que es pre­senta és ini­ci­a­tiva de la pro­duc­tora local Àcid Fac­tory, reus­di­gi­tal.cat i Canal Reus TV, amb guió de Natàlia Bor­bonès, i és una mos­tra excel·lent de com el llen­guatge audi­o­vi­sual pot ser­vir per difon­dre amb èxit per­so­nat­ges i epi­so­dis que d'altra manera esta­rien, al cap del temps, a l'abast només dels qua­tre lle­tra­fe­rits habi­tu­als. La dimensió de l'obra de Pere Anguera és molt gran en el seu àmbit i convé rei­vin­di­car-la, perquè ja se sap que tot el que es fa fora de Bar­ce­lona (i en matèria audi­o­vi­sual, fora de Sant Joan Despí) neces­sita d'un esforç suple­men­tari per ser reco­ne­gut com cal. Dels diver­sos aspec­tes de la per­so­na­li­tat de l'his­to­ri­a­dor reu­senc, em quedo avui amb la de l'acti­vista cívic, que va viure el seu zenit quan li va tocar pre­si­dir el Cen­tre de Lec­tura de Reus, que ell con­si­de­rava “la meva pri­mera uni­ver­si­tat”. El seu com­promís era tal que ell, que havia mili­tat en l'inde­pen­den­tisme d'esquer­res, no va dub­tar gens quan li va tocar defen­sar amb vehemència, i per dos cops, el dret de des­ta­cats repre­sen­tants del PP a expres­sar-se en públic, quan eren boi­co­te­jats per una colla de gent, alguns dels quals pro­ba­ble­ment no aca­ba­ven d'enten­dre l'acti­tud del pre­si­dent de l'enti­tat. Eren els temps con­vul­sos de la Guerra de l'Iraq. Anguera va saber estar a l'altura en recla­mar res­pecte al dret d'expres­sar-se fins i tot per als adver­sa­ris, en rei­vin­di­car la democràcia com a valor a res­pec­tar en un país on les into­leràncies han fet (i fan encara) tan de mal.