Déu no agafa el telèfon

Sant Pau tenia més por d'un filòsof que d'una dona intel·ligent. Ben pen­sat, el paro­xisme hau­ria estat per a ell tro­bar-se Han­nah Arendt... Sant Pau era grec però com­ba­tia el pen­sa­ment dels seus avant­pas­sats. El seu fabulós pro­jecte no aguan­tava ni un round a l'àgora. I millor així, perquè quan els cris­ti­ans es volien posar a jugar amb la pilota dels grans, la pen­ja­ven. De la bar­reja de Plató i l'euca­ris­tia, va sor­tir la Santíssima Tri­ni­tat. Amb això ja està tot dit.

El Sun­set Limi­ted és un text de Cor­mac McCarthy (Rhode Island, 1933) escrit entre No és país per a vells (2005) i La car­re­tera (2007). Aquest text va donar lloc a un fantàstic duel inter­pre­ta­tiu entre Tommy Lee Jones i Samuel L.​Jackson en una pel·lícula que va diri­gir el pri­mer. És un text tea­tra­lit­zat escrit per un autor que es com­para ell mateix amb els grans (Homer, Shakes­pe­are, Faulk­ner, Mel­vi­lle...). Es com­para i pot fer-ho. Si en dub­tes, lle­geix-te Meridià de sang, un lli­bre fora de temps i d'espai, gai­rebé inhumà, que deixa El cor de les tene­bres, de Con­rad, a l'altura de cançó de bres­sol.

El Sun­set Limi­ted és un relat parit en forma de diàleg entre dos per­so­nat­ges, en una sola escena i un sol esce­nari. Les fue­ta­des marca de la casa McCarthy s'esta­blei­xen entre negre i blanc. El pri­mer ha evi­tat el suïcidi al segon. El pri­mer és un negre que ha vis­cut una mala vida dins i fora de la presó, fins que sent la veu de Jesús. El segon és un pro­fes­sor misan­trop i soli­tari que vol morir. El con­flicte és entre fe i raó. La impos­si­bi­li­tat d'enten­dre's, d'arri­bar a un punt d'acord que no suposi la der­rota de cap dels dos. El silenci de Déu.

Les parau­les de McCarthy tenen força per elles matei­xes i el con­flicte està més ben resolt que plan­te­jat. A vega­des el text té el punt feble en les seves vir­tuts. Que el lli­bre sem­bli un sonall. El soroll agrada però el con­tin­gut tron­to­lla, no es deixa veure de tant gran­di­loqüent que ens resulta.

Negre i blanc es mos­tren encu­ri­o­sits l'un per l'altre i aca­ben units i des­lli­gats per sem­pre més. Un vol sal­var l'altre. L'altre no vol ser sal­vat. Un vol creure que més enllà hi ha més. L'altre anhela que a la fos­cor només hi hagi no-res. I al final, un acaba tru­cant a Déu, i Déu, doncs això: no agafa el telèfon.