Crítiques. Narrativa
Jordi Llavina
Poderós Serés
En una de les seves novel·les més celebrades, El mar, el mar, Iris Murdoch ens fa conèixer la vida d'un home de teatre famós que, retirat dels escenaris, decideix tornar a l'illa natal per recuperar el seu amor d'adolescència. La dona, molt envellida d'haver treballat tota la vida com un escarràs, no té res a veure amb la jove graciosa que l'home havia conegut temps ha: cabells com un fregall, arrugues fondes a la pell, aparença miseriosa. No hi fa res, però. El protagonista està enamorat d'una imatge de la dona que ja no existeix, i tant se li'n refum que la realitat la contradigui tan obstinadament. A més, per acabar-ho d'enredar, la dona fa anys que és casada amb un individu del lloc, rude com una mala cosa.
Mossegar la poma conté trenta-set contes curts que Francesc Serés ha anat publicant a la revista Time Out Barcelona. Un dels meus preferits, El jardí, ens parla d'un home molt faldiller, una mica baliga-balaga, la vida del qual és indestriable de l'èxit. Ha tingut les dones que ha volgut, entre les quals una que era una nina. Al cap d'un temps, però, també ho deixa amb la nina, i aquesta, desfeta, se suïcida. Per fer-s'ho perdonar, l'home es casarà amb una dona lletja i força curta de gambals, que, malgrat això, s'acabarà adonant de la impostura i resoldrà, també –lúcida– matar-se. La casa –i el jardí– on havia viscut aquest personatge, ara és presa de la incúria, com una d'aquelles mansions de Hawthorne, que no saps ben bé si estan abandonades o només les habiten presències espectrals: “Parets leproses, vidres opacs i llàgrimes de rovell que vessaven per la façana des de les reixes de les finestres.”
Els contes de Serés reflexionen sobre l'amor i el desamor, i sobre la prolixa llista d'afectes i sentiments que en deriven. Són molt ben escrits, amb un nervi viu, en un estil molt diferent, posem per cas, del de la trilogia De fems i de marbres. L'autor hi demostra que, en això de l'amor, en el fons no hi ha lliçons vàlides. Algunes tendències diguem-ne universals, sí. Però, al cap i a l'últim, la casuística és molt diversa. D'aquí neixen aquestes històries. “Costa, això. Però potser serà més divertit”, pensa Eva, després d'haver consumat el pecat original. I continuem depenent d'aquella poma mossegada.
Hi ha la ficció vària de l'amor: la dels amants, alimentada per jocs imaginatius; la de la parella casada, alimentada per l'erosió i la mentida. Un poema de Jean Sprackland, traduït per Miquel Desclot, assegura que l'amor és com aixafar merda de gos: no t'acabes d'alliberar mai de la flaire. Serés va acolorint les seves històries amb detalls esplèndids, que donen compte de la difícil convivència entre els que s'estimen: “Es veien els filets blancs i llarguíssims de pèl [d'un gos] per tota la tapisseria antracita.” El cos, que es marceix: “Dues cicatrius al maluc, els tatuatges que ja havia vist al riu, mats i tristos.” Els cotxes –els luxosos i els penosos utilitaris; o dues motos antitètiques– són com altres personatges que defineixen els personatges humans. Les històries s'ambienten al país, hi surten infinitat de pobles catalans. A La primera esquerda relata la pèrdua de la innocència d'un nen. En Mirall de cortesia un home s'adorm veient dormir la seva dona, reparant en els “moviments dels ulls sota les parpelles i alguna arrufada de nas que li devia provocar el somni que mai no sabré”.
Frases finals brillants
Serés resol molt bé els contes, i els rubrica amb frases finals brillants. Tant és si el desenllaç és obert o tancat. Les seves parelles, com les de Carver, estan sotmeses a tota mena de temperis. A pressions, a una certa violència. També hi ha tendresa. Potser els que han durat més són la parella de captaires que viuen a prop del Camp Nou. En un relat, una heura que repta, amenaçadora, per una façana no fa presagiar res de bo. En un altre, un funest cop d'atzar fa que una parella de nens hagin d'anar a viure a casa dels seus oncles. En Volar, una parella espera, a l'aeroport, per embarcar a l'avió que els ha de dur a Nova York. I comencen a xerrar amb un tal Josep Atienza, que té una filla que hi treballa –en la recerca sobre el càncer–. És un conte, com tots els altres, de poques paraules, però que diu moltes coses –dels que en diu més, probablement–. És un bon llibre, no pas un títol circumstancial.
