Devers, diners, socors, dimarts i llavors

En la pronúncia tradicional valenciana de les paraules devers, diners, socors, dimarts i llavors (= en aquell moment) no sona la r. Cal pronunciar-les 'devés', 'dinés', 'socós', 'dimats' i 'llavòs'.

La paraula devers, que equival a 'cap a' i, per tant, significa 'en direcció a', l'emprem des del segle XII. Els nostres clàssics l'usaven a bondó i actualment és encara ben viva en els parlars de les comarques valencianes més meridionals i es fàcil sentir-la a Crevillent, Monòver, Santa Pola i la zona rural d'Elx. En les Canyisades, els articles que, amb el pseudònim de Canyís, va publicar Joaquim Amo en el periòdic El Pueblo de Monòver a començament del segle XX, aquest mot apareix moltes voltes, sempre escrit 'devés' o 'de ves', grafies que demostren molt clarament quina era la seua pronúncia popular.

La paraula diners, els valencians l'hem pronunciada sempre 'dinés' (sense la r) i així continuem pronunciant-la tots els valencians. Darrerament, he sentit alguns valencians que, quan parlen en un registre culte, s'esforcen a pronunciar eixa r que no es pronuncia ni s'ha pronunciat mai de la vida. És una hipercorrecció que desfigura la pronúncia genuïna del vocable. Enric Valor i Vives, en la seua novel·la Sense la terra promesa, arreplega l'adagi popular valencià següent:

Qui té diners

té tot adreç

i la filla del rei

si la volgués.

Aquest adagi, que ja el va arreplegar Lluís Galiana en la seua Rondalla de Rondalles, ens diu molt clarament que les paraules diners, adreç i volgués rimen, és a dir, totes acaben en —és, malgrat que s'escriguen amb grafies diferents.

Molts valencians coneixem la cançoneta popular següent:

Ja plora el xic

perquè diu que li han furtat

la trompa i fil

que son pare li ha comprat.

Torna-li la trompa al xic

que li costa dos diners,

que li l'ha comprada son pare

i sa mare no en sap res.

Tots sabem que “comprada” es pronuncia 'comprà' i que “no en sap” es pronuncia 'no'n sap'. Eixa és la pronúncia popular valenciana i la que fa que la lletra i la música encaixen. Si ens encabotem en fer una pronúncia ortografista, no es pot cantar la cançó. De la mateixa manera “diners” s'ha de pronunciar 'dinés' a fi que rime amb “res”.

Pel que fa al text de la cançó cal aclarir que diner és el nom d'una moneda antiga que s'ha s'emprava en l'època de l'Imperi Romà i que es va continuar usant en temps posteriors. La lletra de la cançó diu “que li costa dos diners”, no “que li costa molts diners”, com diuen alguns. També cal aclarir que s'ha de dir “que li l'ha comprada son pare” (”comprada” pronunciat 'comprà') i no “que li l'ha comprat son pare”. La paraula trompa és femenina i cal fer la concordança del participi passat amb el pronom acusatiu de tercera persona com l'hem feta sempre els valencians i com continuem fent-la la immensa majoria de nosaltres. I també s'ha de deixar ben clar que cal dir “i sa mare no en sap res” que significa que no sap que el pare li havia comprat la trompa al xic, és a dir, que no sap res d'una cosa concreta i determinada a la qual ens referim. Si diem “i sa mare no sap res” el que diem és que sa mare no sap res de res, que és una ignorant total, completa i absoluta, que molt probablement no sap ni parlar, la pobreta.

Pel que fa a la paraula socors, tots els valencians que tenen alguna ermita, santuari, convent o església dedicats a la Mare de Déu dels Socors saben molt bé que es pronúncia 'socós'.

La paraula dimarts deriva del sintagma nominal llatí clàssic die(m) Martis que significa 'el dia de Mart'. La pronúncia tradicional valenciana d'aquest vocable és 'dimats'. La pronúncia 'dimatx', amb la s palatalitzada, molt popular en alguns llocs, cal evitar-la. La pronúncia 'dimars', àmpliament usada a Catalunya, és aliena als parlars valencians. Cal aclarir que el substantiu dimarts és invariable pel que fa al nombre gramatical, és a dir, el plural de dimarts és també dimarts. El plural dimartsos (pronunciat 'dimatsos' o 'dimatxos') que pot sentir-se en alguns llocs, no s'ha d'emprar mai en la llengua escrita i hem de procurar evitar-lo en la llengua parlada.

La paraula llavors, amb el significat de 'en aquell moment' vaig tindre la sort de sentir-la de viva veu a alguns alcoians que ja eren persones d'edat molt avançada quan jo era encara molt jovenet. La pronúncia genuïna que recorde d'aquest vocables és: la ll com a palatal lateral sonora, la v com a labiodental fricativa sonora, la o doble oberta i la r muda. Ara, quan sent alguns valencians que pretenen passar per persones cultes pronunciar el vocable en qüestió amb una i consonant aproximant palatal, una b bilabial, una o tancada i una r clarament pronunciada, sempre els dic que val més que diguen aleshores.