‘Punk' sense cresta

Per ser punk no sempre és necessari lluir imperdibles: el que compta és l'actitud. Ho sap bé Joan Colomo, que divendres va presentar a Barcelona el seu tercer disc, Producto interior bruto, vol II. Amb una guitarra acústica destarotada, una veu infantiloide i un caràcter mordaç, Colomo es va posar a la butxaca un públic que no en té prou amb les cançons de quotidianitat i bon rotllo que ara proliferen.

L'exguitarrista de The Unfinished Sympathy ha deixat enrere l'etapa de showman sorneguer en què interrompia les cançons amb tota mena de gracietes. El seu repertori ja és prou solvent i la banda que l'acompanya –amb dos Surfing Sirles, el teclista Guillem Caballero i el baixista Xavier Garcia, i el bateria Pablo Salas–  li dóna seguretat i força escènica. Sona psicodèlic i àcid a En re, un himne contra l'absurda burocràcia, i a la delirant Els destil·lats i la constitució, peça dedicada a l'històric licor Bonet de Sant Feliu de Guíxols que és alhora un al·legat contra les deslocalitzacions. En canvi, en cançons com ara El xiprer i El fong i el llangardaix sona lànguid i transcendent. I, si cal, es defensa tot sol a les sis cordes i a base de loops, en clau de cantautor postmodern, com a L'ocell.

En alguna cruïlla perduda entre The Toy Dolls i Albert Pla, Colomo ha trobat una fórmula que no defuig la crítica a un sistema decadent, amb un punt de nihilisme i la ironia per bandera. En són un exemple Pirotecnia barata, l'explícita Un comino i Màgic, amb la qual va cloure el recital i va meravellar-se de com n'és de fàcil que la classe política i alguns mitjans menteixin de manera tan obscena –i el poble s'ho cregui, i muts i a la gàbia–. Un punk sense cresta s'ha colat a la festa dels moderns.