No morir-se d'enyorança

Des del 1998 Jordi Julià ha anat alter­nant la poe­sia i l'assaig lite­rari amb resul­tats bri­llants, que l'acre­di­ten com una de les per­so­na­li­tats més des­ta­ca­des del pano­rama actual.  Com a teòric i crític ha anat apro­fun­dint en una sèrie de temes des de qua­tre pers­pec­ti­ves dife­rents:  mono­gra­fies sobre autors con­crets (Gabriel Fer­ra­ter); mono­gra­fies sobre temes con­crets (els lli­gams entre poe­sia i art); estu­dis de con­junt de certs períodes històrics (la Gene­ració de la Cai­guda del Mur); i reculls de tre­balls pun­tu­als sobre la lec­tura i la inter­pre­tació de tex­tos.

Ara Jordi Julià acaba de publi­car un assaig ambiciós, Poètica de l'exili.  L'ele­gia con­tem­porània en la lírica cata­lana de post­guerra, on sub­til­ment ha bar­re­jat les qua­tre pers­pec­ti­ves que fins ara eren més aviat exclu­si­ves.  El nou lli­bre cen­tra la seva atenció en Car­les Riba, Màrius Tor­res, Pere Quart, J.V. Foix i Josep Car­ner, d'una manera monogràfica i suc­ces­siva.  El lli­bre vol defi­nir i res­se­guir un subgènere de la poe­sia moderna, l'ele­gia.  El lli­bre dibuixa el per­fil d'una època, la post­guerra.  I, de cap a cap, el lli­bre és, en defi­ni­tiva, una lliçó magis­tral sobre la lec­tura i la inter­pre­tació de poe­sia.

Poètica de l'exili és un lli­bre que té mol­tes vir­tuts.  Només podré des­ta­car-ne alguna.  Per començar, s'ha de citar el tema gene­ral del lli­bre, que mai havia estat trac­tat amb aquesta mag­ni­tud i pro­fun­di­tat.  Després, hauríem de par­lar de la inclusió d'un tema paral·lel que gai­rebé mai es tracta seri­o­sa­ment:  l'exili inte­rior.  També hem de des­ta­car el ven­tall amplíssim d'eines auxi­li­ars que l'autor posa en fun­ci­o­na­ment, eines com ara la filo­so­fia, la història, la psi­co­lo­gia o l'estètica.  I posa en cir­cu­lació auto­ri­tats crítiques de gran actu­a­li­tat com Sta­ro­binski i Der­rida.  La recre­ació del con­text històric gene­ral i el con­text lite­rari de cada autor és esplèndida.  

Però el millor del lli­bre es troba, indub­ta­ble­ment, en el trac­ta­ment a curta distància dels cinc poe­tes i/o els seus cor­res­po­nents poe­ma­ris que el nos­tre autor lle­geix a fons.  Julià ha estat capaç d'ofe­rir-nos noves i esti­mu­lants lec­tu­res de Riba, Tor­res, Oli­ver, Foix i Car­ner.  Els tex­tos dels cinc autors que­den total­ment refres­cats.  Julià també ha estat capaç d'exer­cir d'excel·lent tex­tu­a­lista per res­se­guir els dife­rents esta­dis del procés de cre­ació de cada text i reve­lar-nos, de pas­sada, tant les fonts d'ins­pi­ració ali­e­nes com els lli­gams inter­tex­tu­als amb altres poe­mes del mateix autor.  En aquesta part del lli­bre apa­rei­xen mol­tes nove­tats docu­men­tals que mar­ca­ran un abans i un després.  Julià no deixa res per verd en el camp del text, el pre­text i el para­text.

El lli­bre només té algu­nes deficiències.  La més osten­tosa és la falta d'Agustí Bar­tra.  No es pot estu­diar ni l'exili, ni l'ele­gia a la lírica cata­lana sense tenir en compte Ecce Homo, de Bar­tra.  Bar­tra és tan impres­cin­di­ble i indis­cu­ti­ble com els altres cinc autors estu­di­ats.  Després, en la intro­ducció gene­ral no queda prou ben defi­nida l'apor­tació de la moder­ni­tat a l'hora de rede­fi­nir i recon­duir l'impuls elegíac de la poe­sia.  I, paral·lela­ment, es con­ce­deix massa importància a la con­tri­bució dels romàntics a la cre­ació de l'ele­gia moderna.  Cer­ta­ment, els romàntics van posar-hi les pri­me­res pedres, però van ser poe­tes com ara Brecht, Auden, Brodsky o Milosz que van aca­bar de fer la feina.  També és una pena que Jordi Julià no fes exten­siu el seu estudi a cer­tes for­mes elegíaques en prosa com els memo­ri­als de Bladé i Desum­vila.