Cançons per espantar dimonis

El músic de Blanes Isaac Ulam és un bon exponent de la nova escena de cantautors outsiders amb aires folk que, de mica en mica, s'obre camí en un panorama cada cop més ric. Allunyat dels focus mediàtics, Ulam va debutar l'any 2009 amb En els prats més llunyans, disc que va passar injustament desapercebut. Ara, de la mà de la factoria Bank Robber, publica Murtra. L'ha presentat en una doble sessió a l'Heliogàbal.

El títol del disc és un homenatge als jardins botànics Marimurtra de Blanes, un museu de vida vegetal a l'aire lliure ubicat sobre els primers penya-segats de la Costa Brava. Potser per això moltes de les cançons que van sonar a l'Hèlio són plenes de llum, com un balcó obert de bat a bat al Mediterrani. Perfums i aigua, l'esbojarrada Objecte pur, la inèdita Espurna de llum o Hawai, amb una introducció que remet inevitablement a Pau Riba, ens descobreixen un artista en expansió, feliç de crear i amb l'anhel d'arribar lluny. Hi ha, però, un Ulam més introspectiu i tempestuós: temes com la tenebrosa Surt un monstre, la rockera El sol i el rei o la cançó-faula Estranys mostren un músic àrid, feréstec i pertorbador. Són cançons per espantar dimonis.

El directe d'Isaac Ulam és desordenat, més aprop d'una festa d'amics que d'un concert convencional. La veu de la cantant Paula López Bermejo, que l'acompanya en la majoria de peces, aporta un aire enigmàtic sense anar en detriment d'un so proper i bellament imperfecte. Els violins del guitarrista Kiko Barrenengoa, les percussions esbojarrades i els cors col·lectius donen al conjunt un aire hippy com el d'aquelles trobades familiars en què el jovenet Ulam va començar a familiaritzar-se amb l'obra del Grup de Folk o Uc.