cultura

Novel·la

Pere Guixà

La ‘demonocràcia' de Gogol

El mis­teri de la nar­ra­tiva russa és inso­lu­ble. His­to­ri­a­dors de la lite­ra­tura es pre­gun­ten com va ser que, d'una nar­ra­tiva que fins a les aca­ba­lles del segle XVIII era bàsica­ment oral i de tra­duc­ci­ons i de tex­tos litúrgics, en sor­tis­sin al segle XIX cinc o sis autors uni­ver­sals. Entre aquests autors, el més mis­teriós, i també el més festós i insòlit, és Gogol (1809-1852).

Els seus con­tes de Peters­burg (molt millors que les irre­gu­lars nar­ra­ci­ons ucraïneses d'aplecs com Mir­go­rod) con­fi­gu­ren un món pecu­liar, però és a Les ànimes mor­tes on aquest món s'enfila a cotes altes. El mateix títol dóna la mesura de la cru­el­tat i l'absurd de la peripècia de Txítxikov, indi­vidu que té un pla magis­tral: la com­pra­venda de serfs (ano­me­nats ànimes, en rus), encara que siguin morts, ja que els seus senyors, fins que no es feia un altre cens de població, havien de con­ti­nuar pagant a l'Estat per ells. I Txítxikov, vet aquí l'engany, com­pra aques­tes ànimes als senyors amb el propòsit que l'Estat, un cop Txítxikov demos­tri que té molts mujiks al seu ser­vei, li con­ce­deixi ter­res.

La novel·la és el recor­re­gut d'aquest per­so­natge per una capi­tal de província visi­tant els pro­pi­e­ta­ris. Gro­tes­ca­ment, amb traços expres­si­o­nis­tes, Txítxikov troba el gasiu i prògnat Pluixkin, la puri­tana i pragmàtica Koro­botxka, el per­do­na­vi­des Noz­driov, i que també és un esta­fa­dor, però no tan graciós i dotat d'entre­gent com Txítxikov… la demo­nocràcia de Gogol és ina­ca­ba­ble, i passa lleu­gera i ampli­fi­cada per diàlegs vivaços i des­crip­ci­ons que sovint tenen un acuïtat moral sub­til o un lirisme de doble fons. Quan ho vol, Gogol és tan ver­sem­blant com un Txek­hov, i tot seguit, el diàleg més quo­tidià, aquell que pot­ser passa en una taverna, pot fixar-se en un toll de cer­vesa, ple de mos­ques que hi van, i que el deliri es mag­ni­fi­qui cap a la humo­rada i el símbol.

Volia cal­car Dant

És ben sabut que Gogol volia cal­car l'Infern, el Pur­ga­tori i el Paradís de Dant. Només va escriure el pri­mer, el paradís no exis­teix i la versió del pur­ga­tori la va cre­mar dos cops, tot i que ens n'han que­dat alguns capítols (que solen tro­bar-se en totes les tra­duc­ci­ons i també en la pre­sent). Aquesta divisió dan­tesca la va ordir Gogol en els últims anys de la seva vida, quan el fer­vor místic el va esco­me­tre. De ben segur que en el gest de llançar els papers al foc hi havia el tri­omf de les raons literàries per sobre del desig humà de redi­mir la seva obra, d'una seve­ri­tat ina­pel·lable. Alguns pas­sat­ges de la segona part tenen molta gràcia: Txítxikov encara s'entre­vista amb alguns altres senyors feu­dals i té pro­ble­mes amb la poli­cia, i sem­bla indub­ta­ble que Gogol volia por­tar la seva novel·la a un lloc més tran­quil·lit­za­dor, ja que comen­cem a tro­bar-hi per­so­nes amb vir­tuts. És reco­ma­na­ble lle­gir d'entrada només la pri­mera part.

Hi ha hagut mol­tes inter­pre­ta­ci­ons d'aquesta novel·la: Nabokov par­lava d'una obra autònoma, pròpia d'una ment irra­ci­o­nal i subs­tan­tiva que veia símbols per tot arreu, i hi afe­gia que l'arte­facte de Gogol podia pas­sar a qual­se­vol lloc del món. A l'altra banda, hi ha els qui hi veuen el retrat àcid de la Rússia tsa­rista prein­dus­trial i l'avís que un estat de domini de l'home cap a l'home és ter­reny des­bros­sat per a l'arri­bisme i la cor­rupció.

Anun­cia obres poste­ri­ors

Les ànimes mor­tes, novel·la pica­resca, esperpèntica, hila­rant, a mig camí entre el verisme i la fan­tas­ma­go­ria, for­mal­ment clàssica, és una d'aque­lles obres del segle XIX que anun­cien temes poste­ri­ors, com ara l'absurd vital i la sepa­ració entre l'indi­vidu i el poder. L'home de la mul­ti­tud, de Poe, o Bart­leby, l'escri­vent, de Mel­vi­lle, en serien altres exem­ples.

Aquesta novel·la traduïda al català per pri­mer cop el 1984 per Josep M. Güell (mort l'any pas­sat, gran tra­duc­tor de Dos­to­ievski, Bul­gakov, Gorki, Gont­xa­rov, Pas­ter­nak, Radixt­xev…), i ara s'ha revi­sat. Les ànimes mor­tes és la segona referència en català del segell Mar­bot, després de Pares i fills, de Tur­gue­nev, clàssic del qual no teníem tra­ducció des del 1929. A la tar­dor, Mar­bot publi­carà un clàssic més recent: Lanark, d'Alas­dair Gray.

Les ànimes mortes Autor. Nikolai V. Gogol Traducció: Josep M. Güell Editorial: Marbot Barcelona, 2012 Pàgines: 459 Preu: 28 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.