cultura

més. que

tall. vianda

Els humoristes més intel·lectuals i els verins més letals

Al capítol 18 del Gènesi, escrit cap al 1500 aC, es relata com Abra­ham i Sara, ja vells, són visi­tats per uns àngels. L'un és Déu i diu a Abra­ham que tin­dran un fill. Sara riu, pen­sant en la cir­cumstància d'ella i el seu marit ancià arri­bant a l'orgasme, podríem dir, quan ja fa tant que no es donen les cir­cumstàncies per acon­se­guir-ho. Déu li recri­mina el fet de riure com si fos una falta de fe del seu poder. I a ella se li estronca el riure.

Aquest és, pro­ba­ble­ment, el pri­mer acu­dit –i a sobre, verd– que es con­serva escrit, segons afirma Paul John­son, pres­tigiós his­to­ri­a­dor i peri­o­dista britànic que ha publi­cat Humo­ris­tas a l'edi­to­rial Ático de los Libros, amb tra­ducció de Joan Eloi Roca. Es tracta d'un assaig en què John­son fa un recor­re­gut per la vida i l'obra de per­so­na­li­tats que, segons ell, van gau­dir de la vida i es van mos­trar com a mags de l'humor. “La gale­ria que he reu­nit en aquest lli­bre és una estra­nya col·lecció de genis, fra­cas­sats, bor­rat­xos, ina­dap­tats soci­als, tolits i idi­o­tes amb un do. Només tenen en comú el desig, i la capa­ci­tat, de fer riure a un gran nom­bre de per­so­nes.”

John­son, afe­gint-hi humor negre, sàtira, sar­casme i aci­desa de collita pròpia, ens ofe­reix uns mos­trari d'humo­ris­tes intel·lec­tu­als; que ningú hi bus­qui Chi­quito de la Cal­zada, per posar-ne un exem­ple que, d'altra banda, merei­xe­ria un estudi antro­pològic seriós. Els 14 capítols del lli­bre recu­llen anècdo­tes i la base de pen­sa­ment d'escrip­tors, però també de pin­tors, polítics i actors: Hogarth, Ben­ja­min Frank­lin, Dr. John­son, Tho­mas Row­land­son, Dickens, Tou­louse-Lau­trec, G. K. Ches­ter­ton, Damon Runyon, W. C. Fields, Char­les Cha­plin, Lau­rel i Hardy, els ger­mans Marx, James Thur­ber, Noël Coward i Nancy Mit­ford. L'edició inclou fotos dels pro­ta­go­nis­tes.

I el que no ho curi el riure, que s'ho emporti la mort. O és el que podem pen­sar a través d'His­to­ria del veneno. De la cicuta al polo­nio, assaig d'Adela Muñoz Páez publi­cat per Debate. La catedràtica de química inorgànica ens con­du­eix per un recor­re­gut per la fas­ci­nació dels humans pel verí des de l'inici dels temps. Muñoz, a més de la part de con­tex­tu­a­lit­zació històrica dels enve­ri­na­ments més famo­sos, hi afe­geix la com­po­sició i efec­tes dels diver­sos verins. Moren davant nos­tre Sòcra­tes, Cleòpatra, un reguit­zell d'empe­ra­dors romans com Claudi (assas­si­nat per Agri­pina per donar-li la corona al seu fill Neró, que més tard la va enve­ri­na­ria a ella), tot de nobles i ple­beus de la Itàlia renai­xen­tista dels Borja i de la França de Lluís XIV, el mític Ras­pu­tin i fins i tot Hit­ler. El rei dels verins? L'arsènic, com ja va avançar Agatha Chris­tie. El mal de panxa que pro­voca trans­muta l'expressió en una ganyota que podria fer dir Groucho Marx: “Mai oblido una cara, però en el seu cas faré una excepció.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.