Llibertat vigilada

En Bar­nie, un gos tot rodanxó i simpàtic, és el pro­ta­go­nista de l'àlbum que avui ens ocupa i que edita Taka­tuka en català. I què fa en Bar­nie? Aquest és el pro­blema: al pobre gos, el seu amo no li deixa fer res. El treu de casa men­tre ell neteja i arre­gla el cotxe (una ocu­pació de cap de set­mana molt recur­rent a Ale­ma­nya) i aquest sor­tir que pres­su­posa lli­ber­tat, es con­ver­teix en una creu: Bar­nie, no juguis amb altres gos­sos, no espan­tis els coloms, no tra­ves­sis el car­rer, no em pren­guis cap eina...

Sonja Bou­ga­eva il·lus­tra amb un estil molt lliure, de traç solt, directe i segur, fent ser­vir dobles pàgines gene­ro­ses amb imat­ges que s'obren molt mal­grat que els espais repre­sen­tats són força aco­tats, igual que la lli­ber­tat del pobre Bar­nie. En aquesta repre­sen­tació espa­cial rau l'encert de l'autora: com­pon a base de pers­pec­ti­ves ober­tes, i a dreta i esquerra hi situa dues for­mes domi­nants (el cotxe i una vorera; dos cot­xes; una casa i un arbre; el gos i el seu amo). Deixa l'espai cen­tral més buit, pel qual res­pira un cert no res exis­ten­cial, metàfora del sense sen­tit del com­por­ta­ment cas­trant del, en teo­ria, ani­mal raci­o­nal de la història.

Amb aqua­rel·la sobre lla­pis gra­fit, les figu­res de Bou­ga­eva són tan àgils com expres­si­ves, tan volumètri­ques com atmosfèriques. Deu molt al dibuix de tira còmica, a l'eficàcia de l'acu­dit diari amb o sense parau­les (de fet, el text no és sobrer, però sí pres­cin­di­ble: fun­ci­o­na­ria igual sense ell). Ben acon­se­guit també l'efecte del pas del temps (aquest amo mal­hu­mo­rat perd tot el dia arre­glant el maleït cotxe!), que comença amb una llum viva i que es va esmor­teint al ritme de les hores del dia fins que arriba la nit i un fanal il·lumina les dar­re­res esce­nes, quan l'amo obliga el gos a entrar a casa després d'una mera­ve­llosa jor­nada de lli­ber­tat vis­cuda al car­rer.

Que com acaba la història? També metafòrica­ment. En Bar­nie no entra a casa, sinó que se'n va a viure la vida real amb un col·lega que havia apa­re­gut abans dis­fres­sat amb un ridícul ves­ti­det caní i que, en la dar­rera il·lus­tració, la de la lli­ber­tat sense vigilància, llença per la fines­tra del maleït cotxe de l'amo que ara con­du­eix en Bar­nie, com rient-se de totes les con­ven­ci­ons soci­als hipòcri­tes amb les quals, ben sovint, els que manen (amos, caps, pares, pro­fes) coar­ten la lli­ber­tat dels que estan a les seves ordres.