Dolç brunzit

Emmar­cat dins el fantàstic cicle 1906 d'Estre­lla Galícia, una extra­or­dinària ini­ci­a­tiva que pro­mou el jazz en viu als clubs més impor­tants de tot l'Estat espa­nyol a través d'un pro­grama de con­certs de pri­mera mag­ni­tud durant gai­rebé qua­tre mesos, el con­cert de Fly Trio era una de les cites estre­lla d'aquesta pri­ma­vera al Jam­bo­ree.

El bon olfacte de l'afi­ci­o­nat va saber detec­tar-ho i la sala va regis­trar un ple abso­lut durant els dos pas­ses de rigor. El trio que han esta­blert els artífexs de la base rítmica de Brad Mehl­dau –Larry Gre­na­dier al con­tra­baix i Jeff Ballard a la bate­ria–, jun­ta­ment amb Mark Tur­ner, un dels saxos tenors més per­so­nals de l'escena actual, exposa una pro­posta ori­gi­nal en la par­cel·la de les músiques impro­vi­sa­des. Amb un nou tre­ball dis­cogràfic sota el braç, Year of the snake (ECM), els seus res­pon­sa­bles van fer gala de la bona entesa en què con­vi­uen, repar­tint joc com a autors i com a solis­tes en cadas­cuna de les peces. Equi­li­bri total. En la seva pro­posta no hi ha espai per a l'arti­fici ni per als cops d'efecte, la com­pe­ne­tració és màxima i la con­cen­tració, abso­luta, a l'hora de pro­jec­tar un jazz ple d'ares­tes i de mati­sos. El brun­zit de Fly és dolç i pene­trant, com una fiblada que aca­rona la pell però que suau­ment va ino­cu­lant el seu verí fins a asso­lir la pos­sessió del recep­tor. Ballard és un dels bate­ries de jazz més orgànics i trans­ver­sals, Gre­na­dier és un autèntic poeta de les cor­des i Mark Tur­ner és un mes­tre de la sub­ti­lesa i la insi­nu­ació, un músic d'estra­nya con­tenció que esclata per dins i en cada nota trans­porta el mis­teri que defi­neix l'essència i la sor­presa que habita en el llen­guatge del jazz. Veure'ls en acció és una recon­for­tant cele­bració per als sen­tits.