La muda canta de nou

Quins temps aquells en què l'òpera podia pro­vo­car revo­lu­ci­ons! Això és el que va pas­sar a Brus­sel·les el 1830 arran d'una repre­sen­tació de La muette de Por­tici d'Auber: tant es van encen­dre els ànims del públic que, en poc temps, Bèlgica s'inde­pen­dit­zava dels Països Bai­xos. Per si de cas, vista la situ­ació actual, La Mon­naie, copro­duc­tora amb l'Opéra Comi­que d'un mun­tatge al qual aporta el cor i l'orques­tra, ha deci­dit que de moment l'obra no es veurà a Brus­sel·les.

La muette de Por­tici, estre­nada el 1828, és, junt amb Gui­llaume Tell de Ros­sini, la mare de la grand opéra fran­cesa: argu­ment històric de gran for­mat ama­nit de dra­mes per­so­nals, i espec­ta­cle a dojo. L'obra d'Auber, de fac­tura impe­ca­ble i amb no pas pocs moments de gran ins­pi­ració, està pro­ta­go­nit­zada, com el títol bé indica, per una muda, carac­terística sin­gu­lar que no va espan­tar la direc­tora d'escena. Emma Dante va saber apro­fi­tar els pocs ele­ments de què dis­po­sava a l'esce­nari limi­tat de la Salle Favart. Amb un joc de por­tes mòbils i teles va acon­se­guir donar dina­misme a la trama, reforçada per la presència d'un grup vigorós d'actors. Dante va dife­ren­ciar amb niti­desa el món arti­ficiós de la cort del vir­rei espa­nyol de la sim­pli­ci­tat dels pes­ca­dors i el poble napo­lità revol­tat, sense des­cu­rar la carac­te­rit­zació dels pro­ta­go­nis­tes. Més dis­cu­ti­ble és la visió sal­vat­gina que Dante té de Fene­lla, la muda, però els retrets que­den obli­dats davant la força impres­si­o­nant de qui l'encar­nava, Elena Bor­gogni. Ara bé, subs­ti­tuir la catàrtica erupció del Vesuvi amb què acaba l'obra per la con­versió de Fene­lla en una imatge de verge ado­rada pel poble pot­ser és anar massa lluny.

La gran reve­lació del repar­ti­ment va ser el Masa­ni­e­llo de Mic­hael Spy­res: amb una dicció imma­cu­lada i un fra­seig refi­nat, el tenor nord-ame­ricà va estar sen­sa­ci­o­nal tant en els moments deli­cats ( l'ària que adreça a la seva ger­mana Fene­lla) com en l'escena del deliri. En un segon terme cal situar Maxim Miro­nov (Alp­honse) amb una veu no tan blan­qui­nosa com fa uns anys, i Eglise Gutiérrez (Elvire), d'efec­ti­ves agi­li­tats. Patrick Davin no va tenir prou en compte l'acústica de la sala, i en oca­si­ons orques­tra i cor peca­ven d'excés volumètric, però la seva direcció va ser cor­recta en ter­mes gene­rals. La muette de Por­tici és una d'aque­lles obres més habi­tu­als als lli­bres que als esce­na­ris; el mun­tatge pari­senc ha demos­trat la injustícia d'aquest fet.