cultura

motel

Barstow

Cànon de civilitat

A l'inici del seu incert viatge per la vida i les lec­tu­res, quan ni tan sols sos­pi­tava que, després de cami­nar per camps, pobles, bos­cos i ciu­tats, un dia es tro­ba­ria en terra erma, la poe­sia de Sal­va­dor Espriu era dels pocs cànons que adme­tia de bon grat; fins i tot va pen­sar a robar el volum 1 de les obres com­ple­tes que Edi­ci­ons 62 havia edi­tat en un refis­to­lat gua­flex de color beix que, a l'època, era modern. No ho va fer, és clar, Les cançons d'Ari­adna, Cemen­tiri de Sinera, Mrs. Death, Les hores, El cami­nant i el mur, Final del labe­rint o La pell de brau eren obres que li merei­xien massa res­pecte per arris­car-se a ser enxam­pat amb el volum ama­gat sota la jaqueta.

En aquell bal­bu­ceig lec­tor, con­si­de­rava la poe­sia d'Espriu un monu­ment d'art i civi­li­tat. Pos­si­ble­ment era una de les colum­nes fona­men­tals damunt les quals des­can­sava el, lla­vors intan­gi­ble, valor de la lite­ra­tura cata­lana con­tem­porània. Era un balanç crític indis­cu­ti­ble. Si, amb el temps, arribàvem a alguna cosa com a poble seria, en part, perquè teníem la lite­ra­tura d'Espriu. Era un gruix cul­tu­ral que ens defi­nia política i soci­al­ment. Lle­gir Assaig de càntic en el tem­ple era obrir un abran­dat i dolorós debat sobre la neces­si­tat d'esti­mar la pobra, bruta i dis­sor­tada pàtria per penúries que haguéssim de pas­sar. En la ment dels iniciàtics lec­tors, l'obra d'Espriu expres­sava la civi­lit­zació que mai no s'hau­ria d'haver estron­cat. I així va començar el viatge per la vida de lec­tor adult; molts anys abans d'ado­nar-se que estava atra­pat en terra erma, que pot­ser sí que hau­ria estat millor allu­nyar-se nord enllà, per seguir cami­nant amb pas més segur.

La vida moderna ha gene­rat una fal·làcia que ens fa creure que hi ha coses tan­gi­bles i mate­ri­als que ens defi­nei­xen molt més que no pas uns poe­mes. Després hi ha la trista classe política, que pretén convèncer-nos que són les lleis i les ins­ti­tu­ci­ons allò que ens fa com a poble. I actu­al­ment hi ha els eco­no­mis­tes, una tropa de xer­rai­res que mal­den per enre­dar la gent amb macro­xi­fres que, sos­te­nen, ens faran sen­tir satis­fets. Sal­va­dor Espriu ens va ense­nyar que res no ens faria feliços lle­vat del nos­tre camí. Aquest és el cànon de civi­li­tat que trans­met la seva poe­sia. Lla­vors, fa ja una colla d'anys, els lec­tors s'hi van afer­rar i van aixe­car així una idea de viure i de ser. Avui tot allò ha estat des­ba­ra­tat pels temps i els fets ine­xo­ra­bles. Això també ho adver­tia la poe­sia d'Espriu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.