Tot un món

Col·labo­ra­dor habi­tual de les revis­tes New Yorker i Esquire, Kevin Canty aborda a Tot, la seva quarta novel·la, les deso­ri­en­ta­ci­ons i els pro­jec­tes estan­cats, els enyors i les pors que afec­ten els habi­tants d'un poblet de l'Amèrica rural. Una colla de gent quo­ti­di­ana, podríem dir allò tòpic que són abso­lu­ta­ment nor­mals i que, com tants d'altres, llui­ten per afer­rar-se a les sego­nes opor­tu­ni­tats.

Hi ha res de més freqüent i lite­rari que uns per­so­nat­ges amb difi­cul­tats que deci­dei­xen rein­ven­tar-se mal­grat els nau­fra­gis per­so­nals?

El pro­ta­go­nista de Tot és RL, el pro­pi­e­tari d'una botiga d'arti­cles de pesca que beu una mica massa, a qui la dona va dei­xar per seguir els Gra­te­ful Dead i que té una filla un pèl con­fosa, que supera les infi­de­li­tats de la pare­lla en braços d'un empleat del seu pare. La tor­nada d'un antic amor, la Betsy, que s'ha de sot­me­tre a qui­mi­o­teràpia, fa revi­far les espe­ran­ces sen­ti­men­tals d'RL. El cer­cle el tanca la vídua June, que s'embor­ratxa i resa un cop ha deci­dit dei­xar de tro­bar a fal­tar el marit des­a­pa­re­gut i amic d'infan­tesa d'RL. Per­so­nat­ges de traç fi, autèntics, amb angoi­xes i anhels que resis­tei­xen el desa­mor però que com­ba­ten els reves­sos amb ente­resa tot anhe­lant una treva. Llui­ta­dors, sovint silen­ci­o­sos, que avan­cen en la nar­ració a través de peti­tes històries ple­nes de nostàlgia, ambi­en­ta­des en la rutina d'un poble de Mon­tana, un espai de grans horit­zons que ine­vi­ta­ble­ment evoca El riu de la vida, de Nor­man McLean.

Tot pot­ser no enllu­erna a la pri­mera, però sap com anar seduint-nos a poc a poc gràcies a la sen­zi­llesa for­mal. Amb una estruc­tura neta i una prosa diàfana, de fra­ses cur­tes, gai­rebé nues, Canty tei­xeix, com en els bons wes­terns, la com­ple­xi­tat dels sen­ti­ments d'un con­junt de soli­ta­ris. Adopta, a més, un nar­ra­dor en ter­cera per­sona de veu gai­rebé impres­si­o­nista que dóna relleu a les esce­nes i deixa les tran­si­ci­ons vol­gu­da­ment ina­ca­ba­des. Mesura les des­crip­ci­ons del pai­satge i pri­o­ritza els diàlegs per acos­tar-nos una huma­ni­tat tan inti­mista i pròxima que resulta difícil no aca­bar reco­nei­xent-s'hi.