La revolució dels indignats

Any rere any, La Galera con­ti­nua edi­tant amb espe­cial cura les obres gua­nya­do­res del premi Hos­pi­tal Sant Joan de Déu. I un cop més, acon­se­gueix sor­pren­dre'ns amb l'edició del premi, que en-guany es des­plega com un acordió. De fet, es tracta d'un lli­bre objecte: repre­senta l'acordió que toca la pro­ta­go­nista, amb els fulls ple­gats en ziga-zaga, els seus esti­ra­dors de plàstic a les cober­tes per poder-lo des­ple­gar, el títol escrit lle­tra per lle­tra sobre el que serien les tecles de l'ins­tru­ment i una pla­queta com­me­mo­ra­tiva amb els noms de les auto­res (Martí O'Toole & Villa­muza me fecit). Un dis­seny atrac­tiu i temp­ta­dor per a qual­se­vol mà.

També és interes­sant l'opció d'escriure en for­mat de prosa un text ple de rodo­lins, que dóna una cadència espe­cial al relat d'una com­pa­nyia de circ que vol alli­be­rar-se del poder auto­ri­tari i gens escru­polós del seu direc­tor, en Pavlo Penkov.

L'àlbum s'estruc­tura en dues parts. La pri­mera es lle­geix i es con­tem­pla en una de les cares del des­ple­ga­ble, i la segona, en l'altra. La pri­mera pre­senta situ­ació i per­so­nat­ges (qui són, d'on pro­ve­nen els artis­tes del circ i quina situ­ació genera en Penkov que motiva la revolta capi­ta­ne­jada per la puça acor­di­o­nista) i la segona des­criu la des­feta de la troupe i la fugida dels seus mem­bres.

Villa­muza uti­litza una com­po­sició de figu­res a base de línies horit­zon­tals i ver­ti­cals en la pri­mera (esta­bi­li­tat, ordre, con­tinuïtat, sime­tria) realçada per la presència del fris que forma el públic en forma de franja horit­zon­tal, tot sobre fons de color crema, i se ser­veix d'una com­po­sició a base de dia­go­nals en la segona (movi­ment, des­plaçament, seqüenci­ació) amb un fons blau verd dar­rere les figu­res que fugen.

La il·lus­tra­dora crea els volums amb un traç de gra­fit marca de la casa, aco­lo­reix amb gam­mes que com­bi­nen amb els colors del fons (el crema i blau abans esmen­tats) i en un moment con­cret intro­du­eix un efecte de trans­parència molt sig­ni­fi­ca­tiu. Ima­gi­nem que és un recurs pura­ment for­mal el fet de sin­gu­la­rit­zar amb negreta alguns frag­ments o parau­les del text, i no sap gens de greu que un clan tan sug­ge­ri­dor com és del circ clàssic des­a­pa­re­gui en aquesta història i que Penkov es quedi més sol que la una, sense artis­tes ni espec­ta­cle; pri­mer és la dig­ni­tat de les per­so­nes tre­ba­lla­do­res i la lluita con­tra la cor­rupció i el des­po­tisme; el futur sem­pre serà millor si es viu amb inte­gri­tat i decència, que és el que pretén la puça, que “se'n va deci­dida a la Rússia natal, on es vol con­ver­tir en una artista com cal”. Doncs això.