El teatre i la vida

Tots els ingredients de l'èxit hi van ser: una obra atractiva com és Adriana Lecouvreur de Cilèa, una acurada direcció musical, un muntatge brillant i intel·ligent, i un equip vocal de primera magnitud. Un cop superat amb nota el repte inicial d'una Io son l'umile ancella esculpida amb exquisidesa, Barbara Frittoli va anar a més en una Adriana de noble sensibilitat, amb un cant que evitava els desbordaments grollers (l'àmplia experiència mozartiana es va fer notar) per apostar per l'esfumatura i el matís, culminant en un quart acte on la temperatura emocional va arribar a les cotes màximes. En un moment de forma exultant, Roberto Alagna va ser un Maurizio tot passió, amb la generositat vocal marca de la casa i amb una bona sintonia amb la seva partenaire. Dolora Zajick manté l'autoritat d'un instrument privilegiat, encara que Acerba voluttà la va posar en dificultats, però no es pot dir que ni el gest ni el fraseig d'aquesta Bouillon fossin gaire principescs. Michonnet, un dels papers de més bona persona del repertori de baríton, va trobar la justa tendresa en Joan Pons (quants anys feia que no protagonitzava una estrena al Liceu?), mentre que Paco Vas va oferir una altra impagable vinyeta com a Abate.

Maurizio Benini va equilibrar l'atenció a les necessitats dels cantants amb el respecte a la refinada escriptura orquestral de Cilèa, obtenint una notabilíssima prestació de l'orquestra (la delicada conclusió de l'obra va ser màgica). El muntatge de David McVicar unia esplendor visual i minuciosa direcció d'actors per situar-hi en el centre el món del teatre on la Lecouvreur és reina i senyora: va ser de justícia que els seus companys li retessin homenatge en l'últim instant de vida, una imatge preciosa per tancar una funció rodona.