L'últim convidat

La nòmina de directors convidats de l'OBC ha estat, amb excepcions puntuals, força lluïda aquesta temporada, amb l'últim exemple del curs posant un òptim colofó abans de les dues sessions a càrrec del titular. El debut de Kazushi Ono amb el conjunt no va començar, tanmateix, sense màcula, no tant a causa de la concepció de la batuta, tot i petites discontinuïtats en el discurs, apropiadament recollida i amorosa, com correspon a una de les obres més felices de Wagner, l'Idil·li de Siegfried, com d'una prestació de l'orquestra amb petits accidents i llastada per una corda de so agre.

El concert va fer un salt cap endavant amb Jeux, una de les obres orquestrals menys populars de Debussy, de qui enguany es commemora el 150è aniversari del seu naixement. Ono va copsar sense problemes el caràcter mercurial, amb cèl·lules en continu moviment, i la modernitat d'aquest ballet i l'orquestra va respondre amb cohesió a la batuta efectiva i clara de l'actual titular de l'Òpera de Lió. La gestualitat sense escarafalls del japonès (que va dirigir tot el programa de memòria) es va reflectir en la lectura de Schéhérazade, de Rimski-Kórsakov. Evitant caure en l'orientalisme xaró de gran magatzem o en el tecnicolor saturat, sense que això impliqués cap dèficit en brillantor o espectacularitat, Kazushi Ono va traduir amb habilitat la inventiva orquestral i l'encís melòdic de la partitura del compositor rus, i va aconseguir una molt bona resposta, col·lectiva i individual –començant per la llibertat rapsòdica de Roberto González, enèsim concertino, i continuant per
arpa, fagot i clarinet, entre d'altres– de l'OBC. Un retorn d'Ono seria desitjable.