Alquímia sonora

La pre­ci­pi­tació mai és bona con­se­llera; et pot dur a enviar una crítica obli­dant esmen­tar el nom de l'orques­tra pro­ta­go­nista (pecat mor­tal, trac­tant-se de la Gewand­haus de Leip­zig) o a supo­sar que no s'edi­ta­ran més fil­ma­ci­ons del Liceu, quan encara que­den fruits reco­ma­na­bles de tem­po­ra­des pas­sa­des, com ara les edi­ta­des per C Major. Die Entführung aus dem Serail de Mozart es bene­fi­cia de la reve­la­dora posada en escena de Chris­tof Loy, que des­pu­lla les emo­ci­ons en con­flicte d'uns per­so­nat­ges que ja no viuen en una comèdia exòtica a l'ús. La càmera apro­fun­deix en el for­mi­da­ble tre­ball d'actors, no només el de Chris­toph Quest, tor­ba­dor Selim, també en el d'un bon equip de can­tants encapçalat per Diana Dam­rau i Franz-Josef Selig. També ha estat un goig reveure l'engi­nyosa trans­lació al món pictòric del Tannhäuser de Wag­ner rea­lit­zada per Robert Car­sen, amb Peter Seif­fert en una de les seves millors cre­a­ci­ons dub­tant entre dues muses.

Si aquests dos títols for­men part del reper­tori, Tolo­meo e Ales­san­dro és tota una raresa, una òpera de Dome­nico Scar­latti estre­nada el 1711 que Alan Cur­tis ha res­sus­ci­tat per a Arc­hiv amb la seva habi­tual fia­bi­li­tat. No dei­xem el bar­roc per salu­dar un ins­tru­ment sumptuós, un Ruckers de 1624, amb el qual Chris­tine Schorns­heim ha gra­vat per a Capric­cio una for­mi­da­ble versió d'El cla­vecí ben tem­pe­rat de Bach.

Seguim amb la tecla, en aquest cas el for­te­pi­ano que defensa un dels joves valors de l'ins­tru­ment, Kris­tian Bezui­den­hout. Amb la com­pli­ci­tat de la sem­pre excel·lent Orques­tra Bar­roca de Frei­burg, el solista sud-africà excel·leix en dues per­les del jove Men­dels­sohn, el Con­cert per a piano i cor­des i el Doble con­cert per a violí i piano (Har­mo­nia Mundi). I, per aca­bar amb el piano, els pri­mers dis­cos de Rafal Blec­hacz no van con­fir­mar del tot les expec­ta­ti­ves gene­ra­des pel seu tri­omf al Con­curs Cho­pin. El nou reci­tal per a Deutsche Gram­mop­hon sí que ho fa de manera bri­llant, amb un pro­grama Debussy-Szy­ma­nowski del qual des­til·la una ine­fa­ble màgia sonora. Un sen­tit alquímic que, sal­vant les distàncies, també es troba en la música de Ramon Humet, de qui Tritó edita un fas­ci­nant recull d'obres orques­trals, com les que inte­gren el cicle Música del no ésser.

Com a punt final del repàs dis­cogràfic, una d'aques­tes par­ti­tu­res poli­co­rals impos­si­ble­ment monu­men­tals que impac­ten l'oient, la Missa a 40 i 60 veus d'Ales­san­dro Strig­gio, amb les for­ces ampli­a­des de Le Con­cert Spi­ri­tuel a les ordres entu­si­as­tes d'Hervé Niquet. Un altre èxit del segell Glossa.