Curtcirckit i l'epígraf

Montgat acaba de celebrar la dotzena edició del festival impulsat i dirigit durant deu anys per Ley Mendoza i Joselito Hernández, rellevats a partir del 2011 pel col·lectiu mataroní Cronopis. Cal, en primer lloc, agrair l'esforç conjunt de la regidoria de Cultura del consistori, de Cronopis i dels mateixos artistes per mantenir viu el festival en l'actual context de crisi moral i de valors instaurat pel criminal bandolerisme politicobancari. La ferma voluntat de continuar donant “salut i circ” a la població ha superat la constricció pressupostària i ha dut activitat circense a l'institut i les escoles montgatines, ha organitzat tallers d'iniciació al circ, ha donat pista als alumnes de l'escola Rogelio Rivel i ha programat el millor del possible pel que fa als espectacles. Barretada (una barretada que malauradament no podem fer al consistori de Vilanova i la Geltrú –i, de retruc, al Departament de Cultura–, que s'han ben retratat amb la supressió de la Fira Trapezi i el lamentable derelicte de La Vela).

He defensat durant anys –i sovint amb vehemència– davant de quatre successius consellers de Cultura de la Generalitat la necessitat que l'activitat circense estigui al màxim d'escampada per tota la geografia –no és dèria ni teoria, vegeu l'Estat francès–. Contra el criteri “un art, un festival”, sempre he argumentat la conveniència d'estimular la xarxa de petits festivals de circ que el país ha anat creant del 1984 ençà. El nostre teatre és potser el millor exemple que, quan la cultura es genera en cada poble i cada ciutat, és més possible l'excel·lència. Precisament per això és molt reconfortant que, malgrat l'escanyament econòmic institucional, festivals com ara –entre altres– el Curtcirckit de Montgat, l'1, 2, 3 de Tiana i la Fira de Circ de la Bisbal continuïn vius per l'estricta voluntat dels organitzadors.

Si avui el circ es comença a normalitzar a Catalunya és perquè la tenacitat del sector durant tres llargues dècades ha acabat convencent les administracions que aquest art té una infinitat de coses a dir. Dijous de la setmana passada, a la roda de premsa de presentació del Festival Grec, mentre en Ramon Simó es mostrava orgullós que per fi el circ tingui epígraf propi a la programació, en Lluís Pasqual em deia a cau d'orella: “Us ha costat anys, eh?” Sí, molts. Però accions convençudes, com la del Curtcirckit de Montgat, són el substrat que fa possible que, avui, el circ català sigui un dels nostres valors més exportables. Si hi ha algú que encara no ho veu així, potser és que té pa a l'ull.