Híbrids escènics

Els vint ballarins brasilers de Grupo Corpo són una estranya barreja de rigor –en les flexions, extensions i girs–, amb desimboltura –en l'expressió amb què acompanyen tots els seus moviments, gestos d'airositat i plaer compartit–: un híbrid escènic d'accent particular amb el qual formen un grup perfectament cohesionat. La seva és la d'haver lligat el color de la seva terra brasilera amb la internacionalitat de la tècnica clàssica, de manera que els seus espectacles es poden valorar dins els paràmetres de competència habituals però alhora permeten refrescar-nos amb l'exotisme de la seva procedència. Un mestissatge un pèl estrany que tanmateix ha sabut arrelar al seu país gràcies a les seves primeres obres de marcat accent narratiu i polític, i després s'ha escampat a la resta del món amb obres més abstractes però que bullien amb la calidesa del seu ritme i paisatge originals.

Bach i Parabelo són les dues obres de finals dels noranta que serveixen de carta de presentació d'aquesta etapa internacional. A Bach es recrea l'esperit del músic alemany a través de la composició amb sintetitzadors de Marco Antônio Guimarães acompanyada per una escenografia amb tubs penjant del sostre que recorden els de l'òrgan. Els ballarins es pengen d'aquests pals en alguns moments de la coreografia, la qual avança amb un ritme serialista soterrat al de la música, la major part del temps prescindint del que marca la melodia. No és tan així a Parabelo, la més brasilera de les composicions de la companyia segons el seu coreògraf, Rodrigo Pederneiras. Si bé comença amb un conjunt de moviments d'efecte plàstic més que dinàmic sobre el grup assegut a terra, acaba amb una explosió vitalista que mostra l'energia particular de cada ballarí, amb convulsions de tors i vibracions infinites de malucs per aixecar la moral del pati de butaques, però que no deixen de ser unes postals antigues.