El comiat d'un home de paraula
Santi Vallés, biògraf del Josep Lluís, ret un últim homenatge a qui considera el seu pare ideològic
Repassa una trajectòria vital apassionada pel seu país i el seu compromís cívic
Josep Lluís Bausset, el que fóra definit per Joan Fuster com l'home subterrani, ha mort a l'edat de 101 anys. Nascut a Paiporta en 1910, Bausset ha viscut tota la seua vida a l'Alcúdia, el seu poble d'adopció. Des d'aquest municipi de la Ribera Alta, del qual és Fill Predilecte des de 1984, Bausset ha irradiat el seu magisteri valencianista dins i fora de la comarca de la Ribera Alta.
El pròxim 19 d'agost Bausset hauria fet 102 anys! Considerat l'últim supervivent de la generació de prohoms valencians que propiciaren el que hom ha batejat com la Segona Renaixença, Bausset ha estat una escola de valencianisme. Amic inseparable de l'assagista Joan Fuster, Josep Lluís Bausset formava part del grup de valencianistes que juntament amb Manuel Sanchis Guarner, Adolf Pizcueta i altres protagonitzaren el redreçament valencianista dels anys de República i la seua continuació durant la dictadura i la transició democràtica.
Humanista
Llicenciat en Farmàcia i en Químiques, practicant en Medicina i Cirurgia, titulat en Magisteri, analista i gran aficionat a la Botànica, el seu currículum és el d'un humanista dels d'abans, un home de ciència que ha fet de la llengua la passió de la seua lluita personal i cívica.
Amb 22 anys Bausset va viure de ple l'ambient de la València republicana. Els anys en què va ser un dels signants de les Normes de 1932, en formar part de la junta directiva l'Agrupació Valencianista Escolar, i en què juntament amb uns companys seus de l'Alcúdia s'atreví a crear en aquesta població una agrupació independentista a la manera dels posicionaments que defensaven organitzacions com Estat Català. Un fet que cobra rellevància dins del migrat ambient nacionalista valencià dels anys 1930 i que es referma amb l'interés de Bausset per diaris catalans com La Humanitat o L'Opinió.
Activista en temps difícils
La Guerra Civil, primer, i la immediata postguerra, després, escapçaren de soca-rel l'activisme valencianista del Bausset dels anys de República. Malgrat l'escàs marge de maniobra que li permet la dictadura franquista, Bausset va fer tot el possible per a mantindre viva la flama de la llengua enmig d'un règim que adés la menystenia adés l'ofegava.
De manera clandestina i coincidint amb la seua estada a Tortosa com a professor, Bausset esdevé cap a la fi de la dècada de 1950 un propagandista a favor de l'ús de la llengua i d'actituds resistents, com ara la que va portar molts catalans a declarar un boicot a La Vanguardia pels atacs del seu director Luis de Galinsoga a l'ús de la llengua en l'homilia. Els pamflets amb què s'apel·lava a aquell boicot al juny de 1959 i la declaració de Jordi Pujol davant del Consell de Guerra que el va jutjar pels Fets del Palau, ocorreguts al maig de 1960, van ser copiats a màquina per Bausset i distribuïts de nit també per ell mateix pels carrers de València. És aquesta una altra dimensió de Bausset que crec que cal recuperar. La dimensió de l'activista que, després de més de quaranta anys de sequera rebel, reviscola en el professor que torna a les aules i que recupera l'energia dels seus anys d'estudiant universitari.
Ernest Lluch
Per tots aquests mèrits, Bausset fou mereixedor l'any 2000 de la concessió d'un dels Premis d'Actuació Cívica Catalana que anualment concedeix la Fundació Jaume I de Barcelona. Per a l'atorgament de l'últim d'aquestos premis, lliurat per l'aleshores alcalde Joan Clos durant el transcurs d'una cerimònia celebrada al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, Bausset va rebre el suport incondicional d'un bon nombre de professors, catedràtics, editors i escriptors de tot l'àmbit dels Països Catalans. Personalitats com Joan Francesc Mira, Vicent Pitarch, Antoni Ferrando, Eliseu Climent o la mateixa Isabel-Clara Simó foren els encarregats d'instar, davant la Fundació Jaume I, la concessió d'aquest guardó per a Bausset.
Però tal volta, si hi va haver durant aquest any un testimoni que definira més clarament i millor la personalitat del professor Bausset, aquest fou el d'Ernest Lluch, tal com quedà palés en la carta manuscrita que el mateix Ernest envià a la Fundació Jaume I uns mesos abans de morir assassinat per ETA a Barcelona. En aquella missiva, datada el 13 de gener de 2000 a Donòstia, Lluch assaja una definició del Bausset que ell va conèixer durant la seua estada a València com a professor de Ciències Econòmiques. Amb aquesta intenció i la pretensió seua d'avalar la justícia del dit reconeixement, Lluch afirmava: “Josep-Lluís Bausset és una de les persones que més i amb més intel·ligència ha treballat durant anys i panys per les característiques nacionals del País Valencià. Ho he viscut de primera mà i he participat en activitats organitzades per ell. Té uns elevats valors, també personals; raó per la qual penso que, tot plegat, el fa altament meritori del premi que concedeix la vostra Fundació. Estic a disposició, si cal, de donar més argumentacions.”
Darrerrament, l'any 2010, i en el marc d'un acte d'homenatge a Bausset organitzat per Acció Cultural del País Valencià, fou l'expresident Jordi Pujol l'encarregat d'avalar un nou reconeixement a qui Joan Fuster va definir com l'home subterrani. Fou un dissabte, 27 de febrer, i amb motiu del seu centé aniversari. Allà, i enmig d'un públic de més de tres-centes persones, Bausset va concitar el suport unànime de tota la societat valenciana. Suport al qual també es van afegir el rector de la Universitat de València i l'aleshores abat de Montserrat, Josep Maria Soler.
En són tan sols unes xicotetes mostres, unes veus de reconegut prestigi que honoren la trajectòria d'aquest patriota centenari. Subscriptor captiu de tot tipus de publicacions en valencià; mecenes d'organitzacions culturals amb vocació nacionalista, i patrocinador de campanyes per a la divulgació de l'ús de la llengua, Bausset era un home del Renaixement, un virtuós de l'acció directa i generosa a la manera del que Ventura Gassol reivindicava en el seu poema, Les tombes flamejants. Un homenot d'aquells que ben bé haurien suscitat l'admiració de Josep Pla, i que aquest escriptor gironí definia com a “persones singulars, de personalitat grossa, voluminosa, rellevant i humanament densa”.
