Força Giulia

Acos­tu­mat a no rebre l'atenció que es mereix –ells s'ho per­den–, el jazz de fac­tura pròpia segueix tre­pit­jant fort amb con­vicció. Abans de sor­tir de gira al Mar­roc i França, i ano­tada en l'agenda la seva pre­sen­tació en un fes­ti­val de jazz de Corea del Sud, la con­tra­bai­xista Giu­lia Valle va dei­xar la seva empremta al Jam­bo­ree amb una actu­ació memo­ra­ble que es con­ver­tirà en el seu pri­mer disc en directe. Valle és pura passió a les cor­des i màxima inten­si­tat en la com­po­sició, dues qua­li­tats que difícil­ment es poden cap­tar en un enre­gis­tra­ment d'estudi. És la força del seu directe, l'ener­gia que trans­met, allò que dóna una llu­mi­no­si­tat extra­or­dinària a la seva capa­ci­tat no menys ori­gi­nal de com­bi­nar un ampli ven­tall de codis sonors (gro­ove, rock, funk, con­tem­porània) amb la matriu jazzística de la impro­vi­sació. Així ho va demos­trar un cop mes a la plaça Reial en com­pa­nyia d'un grup que legi­tima al mateix temps bona part del seu èxit. D'entrada, per l'opor­tu­ni­tat que ha tin­gut el grup de créixer després de prop de deu anys junts. Però més enllà de la cohesió que això genera, cal fer esment de la qua­li­tat d'uns músics que són pri­me­res espa­ses del jazz del país, com Gorka Beni­tez (saxo i flauta), Martí Serra (saxos), David Xirgu (bate­ria) i Marco Mez­quida (piano i teclats). Espe­ro­nats pel talent de la seva líder tre­uen el màxim d'ells matei­xos i són uns magnífics ambai­xa­dors del jazz d'aques­tes lati­tuds.