En la desaparició de Roger Garaudy

El meu Roger Garaudy –perquè de Rogers Garaudys n'hi ha molts– és el Roger Garaudy de l'amor. De la seva mort, que va tenir lloc ahir a 98 anys, se'n des­ta­carà que va ser mem­bre del Comitè Cen­tral del Par­tit Comu­nista francès, que en va ser expul­sat per les seves idees i que va aca­bar con­ver­tit a l'islam. Per mi, però, és el pen­sa­dor que em va argu­men­tar més bé la idea que esti­mar és l'antítesi de la gelo­sia.

A les antípodes de l'amor Dis­ney Chan­nel que s'estila entre ments ado­les­cents i adot­ze­na­des, el filòsof crida la lli­ber­tat de l'amor a Paraula d'home, un lli­bre publi­cat a Claret el 1977, quan encara no ens havíem tor­nat tots con­su­mi­dors de seri­als que per­pe­tuen aquesta idea de l'amor com a pos­sessió de l'altre, sobre­tot si l'altre és una dona. Advo­cava per aque­lla idea cris­ti­ana de donar, de donar-se. Va ser un home valent perquè sem­pre va estar a la con­tra. Si entre els cris­ti­ans, era el mar­xista, entre els mar­xis­tes era el cristià. I en un altre dels seus títols fona­men­tals, Diálogo de civi­li­za­ci­o­nes –un lli­bre esgo­tat que no va fer la for­tuna del Xoc de civi­lit­za­ci­ons de Hun­ting­ton–, va inten­tar cohe­si­o­nar-ho tot, inclòs l'islam, un islam con­ci­li­a­dor, segons ell, més evo­lu­ci­o­nat que el cris­ti­a­nisme, i que no té res a veure amb aquesta imatge de dolent de la pel·lícula que ens arriba des de les pàgines d'inter­na­ci­o­nal. Des que es va adhe­rir a la invasió soviètica a Hon­gria el 1956, la polèmica també el va per­se­guir en els seus comen­ta­ris anti­si­o­nis­tes, que li van com­por­tar el 1998 una con­demna de nou mesos de presó per haver refu­sat els crims con­tra la huma­ni­tat i haver pro­vo­cat l'odi racial.

Garaudy ha estat un franc­ti­ra­dor poc entès i se l'ha pre­sen­tat com un extre­mista, quan de fet va ser tot el con­trari: va bus­car l'essència de tots els pen­sa­ments per ado­nar-se que es podien resu­mir en un de sol. Quin? Amb la mort, en té la res­posta.