El llunyà oest

Les fronteres mentals no figuren en cap mapa, però tenen una influència poderosa. Un clàssic: Barcelona mira amb desconfiança tot allò que sorgeixi del nostre Oest Llunyà. Les Terres de Ponent i les seves àrides garrigues amaguen des de fa molts anys uns quants diamants en brut, artistes que sovint fan carrera d'esquena a una capital que els ignora. Podríem citar els noms de Xavier Baró, Lo Pardal Roquer, Jordi Gasion... La llista és llarga i fan mal els oblits.

Sembla, però, que això també comença a canviar. D'una de les darreres perles ilergetes se n'està parlant força: són Renaldo & Clara, un grup amb títol manllevat a una pel·lícula de Bob Dylan que dijous va presentar el seu segon EP, Lilà, a l'Heliogàbal de Gràcia. Van competir contra el Sònar i la selecció espanyola, i se'n van sortir prou bé, mig omplint la sala d'un públic curiós i atrevit. El projecte el lidera la jove cantant i compositora Clara Viñals, una mena de versió 2.0 de la noia de porcellana de Pau Riba, dolça, fràgil, gairebé de cristall. Això sí, a diferència de la de Riba, Viñals té ànima, i ho demostra.

Temes com ara D. i Altres anys, amb un imaginari costumista que remet a la ciutat de Lleida, ens traslladen a la manca de pretensions de l'anomenat “so Donosti”, aquell pop naïf i melancòlic dels grups indies del Sant Sebastià dels anys noranta (La Buena Vida en seria l'exemple més obvi). Les noves cançons de Viñals, però, tenen un punt acústic més folk, reforçat per les cordes i els violins d'Hugo Alarcón. És el cas de Lilà i Al final de les mans, un tema àgil, de melodia adherent. La inèdita Les runes denota sensibilitat poètica, igual que Fallits els plans. El resultat convenç i sorprèn per la seva austeritat i senzillesa. El llunyà oest cada dia és més a prop.