Cap a allò desconegut

Per a què serveix el 3D? Únicament per fer més vistoses les pel·lícules d'animació? Per donar vida a projectes monumentals i finalment estèrils com ara Avatar, el capritxet de James Cameron? Perquè veiem millor la musculatura o els ginys dels nostres superherois favorits? Doncs llavors la cosa no dóna massa de si. Darrerament hem pogut veure a les nostres pantalles Pina, en què Wim Wenders recreava la dansa com a exercici més enllà de la dimensió única
del cinema, com un grapat de volums en moviment, encara que l'efecte s'esmorteïa als vint minuts de projecció.

Amb La cueva de los sueños olvidados, el seu compatriota i company de generació Werner Herzog va més enllà i presenta un documental sobre les coves de Chauvet i les seves pintures rupestres en què, amb l'excusa de fer un reportatge tipus National Geographic, ens parla de l'art, el cinema i d'ell mateix com a demiürg de tot aquest embolic.

Les tres dimensions no només serveixen aquí per filmar els plecs, els relleus de les pedres. També ho posen tot en moviment, li atorguen una energia cinètica que fa que Herzog mateix es pregunti si aquelles imatges no són la primera mostra d'allò que molts segles després serà el cinema. I seguint la seva veu en off ens endinsem per la foscor, il·luminem les tenebres del passat i… no aconseguim extreure massa conclusions. Perquè Herzog no vol respostes, sinó únicament preguntes, i per això els experts que treballen allà són vistos com personatges d'un relat de ciència ficció a la recerca d'alguna cosa.

Finalment, sens dubte, l'aventurer és ell mateix, com passa a tots els seus documentals. I tot esdevé el diari íntim d'una experiència fascinant de la qual torna, també com sempre, amb les mans buides: ni les possibilitats del 3D li proporcionen cap certesa.