Adéu, lectors… i gràcies!
Avui escric l'últim article a l'Avui. Quan hi penso, m'agafa vertigen: fa 23 anys que hi col·laboro assíduament, i d'aquests n'hi ha deu (del 89 al 99) en què hi vaig treballar gairebé dia a dia. Es diu de pressa. Hi mantinc una col·laboració setmanal des del 2004, i sempre l'he dedicada al servei de la música i cultura al nostre país.
Encara recordo com vaig començar: el cap del suplement Cultura, en David Castillo, em va dir que si volia treballar a l'Avui havia de demostrar-ho entrevistant l'endemà mateix un arquitecte francès especialista en la Bauhaus a la Mancomunitat de Terrassa-Sabadell. Jo m'ho vaig empassar, i, després d'una nit sense dormir, documentant-me amb llibres comprats (no hi havia internet!), vaig presentar-me a la conferència de l'arquitecte i li vaig fer preguntes en el meu francès de càmping. Quan vaig entregar a en David els quatre folis, la sorpresa va ser seva: estava convençut que mai més em tornaria a veure!
Mai oblidaré com el David i la seva mà dreta, Marga Moreno, em van ajudar a créixer com a professional des del suplement Cultura, a entendre el periodisme amb rigor i profunditat, amb atractiu literari –llegir ha de ser un plaer–, i recordant-me sempre que l'important és l'entrevistat –que per això és notícia– i no qui l'entrevista; que l'important és el lector –que és qui vol saber la notícia– i no qui escriu. La humilitat.
També, que per informar calia viure el món en primera persona: vaig plantar-me a la casa suïssa de Patricia Highsmith per descobrir el perquè de la seva aura de misteri (i em va ensenyar a criar cargols!); vaig esmunyir-me a l'escenari de Londres per veure com es torraven els Guns N'Roses entre cançó i cançó; vaig presenciar com Michael Jackson gastava milions de dòlars en un antiquari de Tenerife… Però, més enllà de l'aventura, també he sabut que el periodisme implica una innegociable responsabilitat: i així és com he viscut des de dins el fenomen del rock català, l'aparició del mestissatge, el pop alternatiu i l'últim boom. Amb un gran respecte. Perquè els mitjans de comunicació som el vehicle que utilitza el poble per descobrir la música que vol, i la que fa. Perquè ni els diaris anglesos ni els americans parlaran mai dels nostres músics. I, al cap i a la fi, són els nostres músics els que justifiquen el nostre espai com a periodistes, igual que de les nostres paraules en depèn que els programadors es decantin per contractar-los. Viatgem junts al mateix carro.
Amb la filosofia de divulgar imparcialment el millor del món per potenciar el millor de casa, vam crear –amb l'amic Josep Maria Hernández Ripoll– un suplement musical, Rock & Clàssic, que es va convertir en un referent als noranta. Aquest factor va ser determinant perquè l'Avui em confiés la direcció artística de la celebració dels 25 anys del diari, amb un concert històric al Palau Sant Jordi en què vam reunir una cinquantena d'artistes, la flor i nata de la música catalana, des de la Nova Cançó fins al techno, i estrelles espanyoles que van cantar en la nostra llengua.
Tot això és el que he après en 23 anys d'Avui. I també que el periodisme és, com qualsevol treball, vida. I que sacrificar l'amistat i el saber conviure amb els companys per arguments d'ambició professional és un error de valors irrecuperable. No esmentaré tots els grans amics que he fet a l'Avui i en el sector musical, per no deixar-me ningú.
Diaris, societat i vida són un. Els periodistes som uns servidors i n'hem d'estar agraïts. I ho reconec: quan he oblidat els meus principis –rigor, profunditat, atractiu literari, humilitat, experiència, esperit d'aventura, responsabilitat, imparcialitat, servei al país i respecte a les persones–
és quan he escrit els meus pitjors articles. Quan el meu objectiu només ha estat un: el diner. I aquest és el motiu real pel qual els diaris d'avui estan en crisi. No per l'economia. Bona sort, companys d'El Punt Avui. Gràcies, lectors. Des del cor.
