Crítica
jazz
Bufant dinamita
Imperaven dubtes de si els Soul Rebels serien capaços de recrear en un club del barri de les Corts les festasses que, cada dijous, munten al club Le Bon Temps Roulé de Nova Orleans, considerades com una de les expressions musicals més autèntiques de la ciutat criolla. Una brass band, integrada exclusivament per vents i percussions, serveix tant per acomiadar el difunt en un funeral pels carrers de la capital de Louisiana com per fer-la grossa en un club nocturn en aquelarres que es poden arribar a prolongar durant cinc hores. En aquests casos, perquè a la banda li surti tot rodó, hi ha un element més clau, fins i tot, que la tuba o el trombó: l'actitud del públic. Tot i que dimarts n'hi va haver que van desertar abans d'hora cansats de comprovar com, en comptes de When the saints go marching in, els Soul Rebels disparaven canonades de groove mitjançant versions del Bad de Michael Jackson o el Sweet dreams d'Eurythmics, l'entrega del respectable va ser essencial per fer del concert pòrtic del Festival de Jazz una de les vetllades més exaltades i trepidants de la temporada. Soul de banda sonora dels anys setanta, hip-hop per aixecar enèrgicament els punys i un concepte que, en essència, té molt més de jazz que exercicis més tradicionals.L'octet, en acabar el bolo, afirmava via Twitter que aquell havia estat el millor xou de la gira. Els que es van quedar a casa, tal com havia advertit la banda en l'inici del xou, havien comès un error monumental.