Un mestre en l'ofici i en la vida
He tingut el privilegi de rebre el mestratge de Josep Maria Ainaud de Lasarte de manera directa, durant tres anys molts intensos, a les redaccions d'Historia y Vida, i de Gaceta Ilustrada, i també de manera constant, resseguint de més lluny o de més a prop l'exemple del seu capteniment humà i social, altruista i entusiasta, al llarg de la seva vida.
Fou ell qui m'esperonà des de l'any 1980 a emprendre una línia de recerca universitària que, a partir de la meva tesi doctoral sobre el periodisme de Josep Pla, em menaria cap a noves fites en l'estudi d'altres clàssics de l'ofici. Coincidíem sovint molts matins a la biblioteca de la revista Historia y Vida. Anàvem atrafegats buscant una dada o comprovant una referència. M'ensenyà a treure el millor profit d'una descoberta en els vells papers, i a relacionar esdeveniments, autors i circumstàncies amb una perspectiva històrica. Va veure que m'interessaven els clàssics del periodisme català. “Treballa en aquest camp a la universitat –em va dir–. És un terreny que ningú ha conreat encara.”
A Josep Maria Ainaud de Lasarte devem, doncs, les antologies de periodistes catalans que amb el títol Periodisme català que ha fet història vaig publicar els anys 1991 i 1996. Abans havien aparegut per capítols, des del 1989, a la revista Cultura, dirigida llavors per l'amic Jaume Serrats Ollé, professional que intuí la funció estratègica que tenia difondre el patrimoni periodístic tal com es feia en altres cultures més avançades que la nostra.
El mestratge que vaig rebre de Josep Maria Ainaud es concretà també en altres petites coses de l'ofici. Insistia sempre en la cura que cal posar en totes les fases de construcció d'un text de divulgació periodística: des de la confirmació de dades fins a la correcció gairebé obsessiva de les formes d'expressió. Deia que oferir al lector una peça redactada amb rigor era el primer deure ètic dels periodistes.
L'ètica de Josep Maria Ainaud era íntegra i integral. El seu compromís moral abastava totes les manifestacions de la vida. No tenia mai un no quan li proposaven participar en qualsevol iniciativa de progrés solidari, cultural o catalanista. No era gens sectari tot i ser militant d'un partit, la Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) que abraçava per convicció. Defensà el nom de dos independents quan el Parlament català nomenà el primer consell assessor de RTVE a Catalunya. En això també deixo constància del meu agraïment personal.
