Sensualitat

sergio Dalma va donar dijous a Cap Roig una lliçó de com la discreció i el treball ens demostren que un es pot convertir en un gran artista, i mantenir-se allunyat d'aures de divo. I ho va fer amb el seu espectacle Via Dalma 2, un emotiu i personal viatge per les cançons més representatives de la millor època de la cançó italiana i, també, d'èxits propis. L'escenari, que simulava un port, era una al·legoria de la Mediterrània com a cruïlla de cultures musicals. Tot això amb l'aval de Via Dalma (2010), que el va posar al davant en vendes de Bosé, Bisbal o Serrat. Un esforç i treball, doncs, sobre el qual va ironitzar simpàticament: “He tardat vint-i-un anys a ser convidat a Cap Roig.” A més, tot i l'entrega absoluta del públic –homes i dones–, cal valorar la valentia de l'artista per enfrontar-se al repte de versionar peces que formen part de la memòria col·lectiva. Proper, com pocs, davant l'escenari; gens egòlatra, tot al contrari, amb aquella rialla absolutament sincera i múrria, Dalma, només ell, el gran cantant italià que tenim, pot versionar Te amo, de Tozzi, o Senza una donna, de Zucchero, que qualifica de mestres. I és que aquest estudiant de filologia romànica, amb la seva veu esparracada, ens va seduir des del 1989. No ha estat fàcil, doncs, arribar fins a Cap Roig, com a metàfora de triomf honest i, per què no dir-ho, carregat de sensualitat, el senso italià.