Kung fu
Quan rememoro l'època d'adolescent als anys setanta amb algú que també hi va ser, l'únic que compartim sense excepcions és el fervor per la sèrie Kung fu. Llavors, quan la televisió es reduïa a un o dos canals, quan internet i la Playstation no eren ni tan sols hipòtesis, quan ningú tenia ordinadors ni vídeos a casa, la trobada vespral davant la televisió era un ritual generalitzat. Kung fu era el nostre mannà. En la literatura catalana recent, aquesta sèrie ha funcionat com a artefacte rememorador en llibres de Mercè Ibarz, Llucia Ramis i Joan Daniel Bezsonoff.
Poques sèries apleguen western, arts marcials i ensenyaments budistes. La història d'aquell monjo de Shaolin que vagava per l'Oest nord-americà com un cavaller errant tenia efectes hipnòtics. He oblidat les baralles, però recordo molts dels ensenyaments del monjo cec a la sala de les espelmes, i sobretot el primer diàleg que va tenir amb el seu deixeble: “No sents la petita llagosta que tens als peus?”, li pregunta el cec. El nen mira i, efectivament, n'hi ha una. “Mestre, com és que la sents?” “I tu, com és que no la sents?” No em digueu que preferiu El petit príncep...
L'actor que hauria interpretat millor el paper del monjo Kwai Chang Caine era Bruce Lee (Jordi Punti li ret un homenatge en el conte La Lisa amb pantalons de pell de préssec). La productora, però, va preferir David Carradine. Els espectadors vam vincular tant l'actor i l'art marcial que des de llavors quan topem amb Carradine en qualsevol pel·lícula no ens podem estar d'exclamar: “Mira, en Kung Fu.”
Encara que aleshores no ho sabíem, Kung fu no va ser un producte pioner a l'hora de vincular les arts marcials amb el western. L'any 1954, Akira Kurosawa havia estrenat Els set samurais, que el 1960 John Sturges titularia Els set magnífics i situaria en un poble de la frontera mexicana. El 1961, Kurosawa va estrenar Yojimbo, i tres anys després Sergio Leone en va fer un remake titulat Per un pugno di dollari, el seu primer western.
Si el samurai representa la noblesa, el ninja és el personatge disposat a tot per aconseguir la victòria. Potser per això, la majoria de les pel·lícules de ninjas són infames. Fins i tot el gran Sam Peckinpah va fracassar quan en va incloure uns quants a Killer Elite –filmada en plena moda de la sèrie Kung fu–, una pel·lícula que podem situar plenament dins la cultura porqueria.
No tots els films d'arts marcials incorporen els ensenyaments del codi samurai. Per fer-nos una idea de la diferència, n'hi ha prou de comparar dues escenes. A Kill Bill 1, de Quentin Tarantino, quan Uma Thurman ha matat i/o amputat els 88 maníacs, s'enfila a la barana del bar hi diu: “Els que teniu la sort d'estar vius, podeu marxar. Però deixeu els membres que heu perdut. Ara em pertanyen.” A Akahige, d'Akira Kurosawa, quan el doctor ha trencat braços i cames a una colla de facinerosos, diu: “No està bé utilitzar tanta violència. Un metge no hauria de fer aquestes coses.” I tot seguit comença a curar-los.