Mandanga
Una llengua ha de ser rendible, és a dir, amb poca inversió ha de donar molts beneficis. Com que moltes vegades no tenim temps de precisar el que volem dir, necessitem paraules multiús en tots els registres, també en el vulgar. Una de les que va fer molt bé aquesta feina, tot i que ha perdut popularitat des de fa un parell de dècades, és la paraula mandanga.
No la trobareu en els diccionaris més llepafils, però sí en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, que la defineix així: “Cosa de poca importància o que molesta.” És en aquest sentit de jòquer pejoratiu que la utilitzen molts autors ja des d'abans de la guerra quan volen rebaixar una mica el registre. A Vida de Manolo, per exemple, Josep Pla escriu: “Tothom del meu temps ha pintat o dibuixat el campanar de Vallvidrera amb els xiprers i tota la mandanga sincera, natural i romàntica.” La paraula resulta indicada per desqualificar amb un punt d'humor una persona o una institució. Així, en el seu epistolari amb Josep Obiols, Carles Riba parla de “la mandanga de la Lliga”, i a Diàlegs sobre l'arquitectura, de Nicolau Maria Rubió i Tudurí, hi llegim: “Que parli tant com vulgui, que ja estic fastiguejat d'ell i de tanta mandanga!”. També La Trinca utilitza el terme a L'ou de Colom: “I allò de la ‘madre patria' / i tota aquesta mandanga.”
A Amèrica, la mandanga designa un tubercle pelut, petit, saborós i de consistència lletosa, però no està clar que la mandanga provingui del castellà. De fet, no se'n coneix l'origen, encara que la fonètica remeti a paraules com mangar, ganja, xunga, conga, potinga o mandonguilla.
El llibre que consagra la mandanga com a paraula polisèmica és el Diccionari del català popular i d'argot, de Joaquim Pomares. Allà ens assabentem que mandanga pot tenir, a banda de tots els significats que hem vist, aquests altres tres: gresca, material pornogràfic i menstruació. Així, la paraula revela tot el seu poder, ja que pot servir per designar qualsevol cosa sempre que ens movem en un registre informal: en aquest sentit, s'acosta al totpoderós stuff anglès.
El Vocabulari de l'argot de la delinqüència, de Joan J. Vinyoles, incorpora l'accepció de l'haixix, molt viva als anys setanta i vuitanta, tot i que no estic segur que avui dia mandanga sigui una paraula per fer-se entendre a la plaça Reial, posem per cas. Sigui com sigui, aquesta és l'accepció que recull Fernando Lázaro Carreter, acadèmic de la Real Academia Española, que el 1980 en l'article El cheli, de la sèrie El dardo en la palabra, dictamina: “El costo, el chocolate o tate, la mandanga o el fumo designan el hachís”. També Jaume Fuster, que es va esforçar per introduir el català vulgar en la literatura, l'utilitza en aquesta accepció en una de les Claus de vidre: “El junkie tremolava com una fulla, mentre espanyava la porta. Hi havia molts coixins per terra i molta mandanga oriental. La sala encara pudia a userda. N'hi havia puntes per tot arreu.” És el mateix sentit que dóna El Fary a La mandanga, una de les seves cançons més populars “Le pegué a la mandanguita, / le pegué a la mandanguita, / se acabó mi timidez.”