Mandanga

Una llen­gua ha de ser ren­di­ble, és a dir, amb poca inversió ha de donar molts bene­fi­cis. Com que mol­tes vega­des no tenim temps de pre­ci­sar el que volem dir, neces­si­tem parau­les multiús en tots els regis­tres, també en el vul­gar. Una de les que va fer molt bé aquesta feina, tot i que ha per­dut popu­la­ri­tat des de fa un parell de dècades, és la paraula man­danga.

No la tro­ba­reu en els dic­ci­o­na­ris més lle­pa­fils, però sí en el Gran Dic­ci­o­nari de la Llen­gua Cata­lana, que la defi­neix així: “Cosa de poca importància o que molesta.” És en aquest sen­tit de jòquer pejo­ra­tiu que la uti­lit­zen molts autors ja des d'abans de la guerra quan volen rebai­xar una mica el regis­tre. A Vida de Manolo, per exem­ple, Josep Pla escriu: “Tot­hom del meu temps ha pin­tat o dibui­xat el cam­pa­nar de Vall­vi­drera amb els xiprers i tota la man­danga sin­cera, natu­ral i romàntica.” La paraula resulta indi­cada per des­qua­li­fi­car amb un punt d'humor una per­sona o una ins­ti­tució. Així, en el seu epis­to­lari amb Josep Obi­ols, Car­les Riba parla de “la man­danga de la Lliga”, i a Diàlegs sobre l'arqui­tec­tura, de Nico­lau Maria Rubió i Tudurí, hi lle­gim: “Que parli tant com vul­gui, que ja estic fas­ti­gue­jat d'ell i de tanta man­danga!”. També La Trinca uti­litza el terme a L'ou de Colom: “I allò de la ‘madre patria' / i tota aquesta man­danga.”

A Amèrica, la man­danga designa un tuber­cle pelut, petit, saborós i de con­sistència lle­tosa, però no està clar que la man­danga pro­vin­gui del cas­tellà. De fet, no se'n coneix l'ori­gen, encara que la fonètica remeti a parau­les com man­gar, ganja, xunga, conga, potinga o man­don­gui­lla.

El lli­bre que con­sa­gra la man­danga com a paraula polisèmica és el Dic­ci­o­nari del català popu­lar i d'argot, de Joa­quim Poma­res. Allà ens assa­ben­tem que man­danga pot tenir, a banda de tots els sig­ni­fi­cats que hem vist, aquests altres tres: gresca, mate­rial por­nogràfic i mens­tru­ació. Així, la paraula revela tot el seu poder, ja que pot ser­vir per desig­nar qual­se­vol cosa sem­pre que ens movem en un regis­tre infor­mal: en aquest sen­tit, s'acosta al tot­po­derós stuff anglès.

El Voca­bu­lari de l'argot de la delinqüència, de Joan J. Vinyo­les, incor­pora l'accepció de l'hai­xix, molt viva als anys setanta i vui­tanta, tot i que no estic segur que avui dia man­danga sigui una paraula per fer-se enten­dre a la plaça Reial, posem per cas. Sigui com sigui, aquesta és l'accepció que recull Fer­nando Lázaro Car­re­ter, acadèmic de la Real Aca­de­mia Española, que el 1980 en l'arti­cle El cheli, de la sèrie El dardo en la pala­bra, dic­ta­mina: “El costo, el cho­co­late o tate, la man­danga o el fumo desig­nan el hachís”. També Jaume Fus­ter, que es va esforçar per intro­duir el català vul­gar en la lite­ra­tura, l'uti­litza en aquesta accepció en una de les Claus de vidre: “El junkie tre­mo­lava com una fulla, men­tre espa­nyava la porta. Hi havia molts coi­xins per terra i molta man­danga ori­en­tal. La sala encara pudia a userda. N'hi havia pun­tes per tot arreu.” És el mateix sen­tit que dóna El Fary a La man­danga, una de les seves cançons més popu­lars “Le pegué a la man­dan­guita, / le pegué a la man­dan­guita, / se acabó mi timi­dez.”