Samarreta

El dic­ci­o­nari inclou la cami­seta i la samar­reta, que sem­blen sinònimes però no ho són. La cami­seta la porta el fill, és de marca, ajus­tada i sexi. La samar­reta la porta el pare, és del mer­cat, talla XL i li queda fatal.

La samar­reta té dos pro­ble­mes. Pri­mer, el so vibrant alve­o­lar, una mica dur per a mol­tes oïdes. Segon, que deriva de la samarra, que és el gec sense mànigues, fet de pell d'ove­lla, que por­ta­ven els pas­tors tra­di­ci­o­nals. En el nos­tre ima­gi­nari, la paraula samarra està lli­gada a les nada­les: “La samarra por­taràs i de neu­les l'ompliràs.” “Jo no en vull pas!”, res­pon el rabadà. “Amb la pell i la samarra, men­gen ous i boti­farra”, can­tem al Fum fum fum. En les lle­tres actu­als, només he loca­lit­zat una samarra als ver­sos ini­ci­als de Pilar, una de les cançons més cone­gu­des de Gos­sos: “Que guapa estàs amb la teva samarra dels Rolling Sto­nes, / em pas­sa­ria hores, tar­des, dies, nits fent-te petons.” Vull pen­sar que el lle­trista neces­si­tava una paraula de tres síl·labes. Perquè si algú s'ima­gina una pas­to­reta trans­por­tant una armi­lla grui­xuda de pell de xai s'equi­voca: en el vide­o­clip de la cançó hi apa­reix una noia gens agro­pecuària que duu una samar­reta/cami­seta cisada de cotó de color blau.

Em temo que els hàbits dels pas­tors del pri­mer Nadal no eren gaire higiènics. Si hi afe­gim que la pell de la samarra no estava ado­bada, n'obte­nim una pudor d'agre, de bes­tiar i de suor que se situa als antípodes del sex-appeal. I, amb tot, la mateixa paraula també apa­reix vin­cu­lada al desig en l'últim conte del best­se­ller del col·lec­tiu Ofèlia Dracs dedi­cat a l'ero­tisme, Deu pome­tes té el pomer: “‹Treu-te també la samarra, mossa, que farem dòmino›, jo que li demano. I ja me la tens més coni­lla que el dia que la van parir.” Ja es veu l'aire mar­ca­da­ment rural que agafa l'escena, que podria forma part dels diàlegs d'Excur­si­o­nis­tes calen­tes, de Con­rad Son.

Dei­xem la samarra i pas­sem a la samar­reta. L'ús d'aquesta peça es va limi­tar a la roba inte­rior mas­cu­lina exac­ta­ment fins al 1951. Aquell any es va estre­nar Un tram­via ano­me­nat desig, d'Elia Kazan, on s'exhi­bei­xen per pri­mera vegada els atrac­tius sexu­als de la samar­reta (o cami­seta). En efecte, Mar­lon Brando hi apa­reix amb samar­reta imperi neta i bruta, i amb T-shirt sen­cera i espar­ra­cada. Des d'aquell any, aquesta peça de roba, sobre­tot sense mànigues, s'ha por­tat fora de casa i a par­tir de Freddy Mer­cury també en con­certs. Pel que fa a les dones, hi ha un abans i un després de la cami­seta de tires de color bor­deus que porta Winona Ryder a Rea­lity bites. Un pre­ce­dent llunyà seria la samar­reta Herald Tri­bune que duu Jean Seberg a À bout de souf­fle. Un pas més, difícil­ment supera­ble, el va fer Keira Knight­ley amb la gamma de tops i samar­re­tes que porta a Domino.

Si algú troba que par­lem d'una paraula poc viva, que lle­geixi Paseos con mi madre, de Javier Pérez Andújar, on s'explica que cha­mar­reta és de les pri­me­res parau­les que van apren­dre els emi­grants que arri­ba­ven a Bar­ce­lona.