Urbanita

La pri­mera apa­rició pública que tinc docu­men­tada de la paraula urba­nita és de 1975, quan Ana­grama va publi­car Frag­men­tos de un dis­curso liber­ta­rio. Apun­tes de un urba­nita, de Max Abel. La dècada de més auge, però, va ser la dels vui­tanta, quan –en ple apo­geu dels sufi­xos– tot­hom s'omplia la boca amb el dro­gata i el tocata–, la ciu­tat es va con­sa­grar com el cen­tre del món que valia la pena conèixer. L'adjec­tiu suprem era urbà, i els yup­pies –“young urban pro­fes­si­o­nals”– els seus pro­fe­tes. Durant aquells anys, quan fal­tava un repor­tatge en un suple­ment domi­ni­cal es recor­ria sis­temàtica­ment al catàleg fotogràfic de les tri­bus urba­nes, on, al cos­tat dels sinis­tres, els hea­vies i els new roman­tics, sem­pre hi havia un lloc per a l'urba­nita, el ciu­tadà orgullós de ser-ho, el que s'estra­nyava que al camp els pollas­tres no fos­sin a l'ast.

La paraula urba­nita era una alter­na­tiva a ter­mes com camaco o pixa­pins, que els habi­tants de comar­ques (perdó: del ter­ri­tori) adju­di­ca­ven des­pec­ti­va­ment als esti­ue­jants de Bar­ce­lona. L'urba­nita es vin­di­cava com a tal, es movia com peix a l'aigua a la ciu­tat, i si en sor­tia de tant en tant s'afa­nyava a tor­nar per poder-ho comen­tar al Zurich o al Metro­pol. En poc temps, urba­nita va assu­mir també les com­petències de l'adjec­tiu: es podia adjun­tar a un nom i en resul­tava un invent amb un cert atrac­tiu comer­cial, com ara una bici­cleta urba­nita o una mot­xi­lla urba­nita.

Des­co­nei­xe­dor dels cicles natu­rals, l'urba­nita se sen­tia per­dut fora de la ciu­tat. Sense una botiga o un res­tau­rant a mà, es moria de gana. Si Robin­son Cru­soe sobre­vi­via en una illa deserta és perquè no n'era. En canvi els nens d'El senyor de les mos­ques eren urba­ni­tes de cap a peus: sols en una illa, sense ningú que els bullís la ver­dura, des­a­pa­rei­xia la capa de civi­lit­zació que els cobria i es tor­na­ven uns sal­vat­ges aca­bats.

Amb el pas dels anys, la paraula urba­nita va anar dei­xant de ser cool i, paral·lela­ment, va començar a per­dre el seu sen­tit posi­tiu. El 2007 entrava al Dic­ci­o­nari de l'Ins­ti­tut d'Estu­dis Cata­lans però presa en el sen­tit de vint anys enrere: “Que viu en una ciu­tat, d'acord amb els cos­tums de la ciu­tat.” Imme­di­a­ta­ment, Màrius Serra va publi­car un arti­cle al diari Avui on esta­blia que “just quan l'accep­ten al dic­ci­o­nari, urba­nita ja és una paraula que fa un tuf de cadu­cat simi­lar a ter­mes mai homo­lo­gats com ara kum­baià o cul­tu­reta”. Serra cons­ta­tava l'ana­cro­nisme de con­ti­nuar ali­men­tant “la con­fron­tació tòpica entre el pixa­pins refis­to­lat i el page­rol sal­vatge en plena era digi­tal”.

Avui dia, els ter­mes s'han inver­tit. Viure a la ciu­tat pot resul­tar menys atrac­tiu que estar-se fora. Joan Ave­lla­neda ja havia esta­blert a Viatge a l'ori­gen dels insults que la paraula urba­nita incor­po­rava en l'ori­gen un cert aire des­pec­tiu: “El sufix -ita tal volta s'hi ha incor­po­rat per ana­lo­gia amb sele­nita (“habi­tant de la lluna”) o tro­glo­dita (“habi­tant de les coves”), tenint en compte que, en ambdós casos, es tracta d'habi­tants prou remots i sin­gu­lars.”