L'han comparat amb Bob Marley, segurament per haver estat un dels pocs músics provinents de la perifèria del Primer Món que han tingut èxits internacionals. El músic algerià Khaled Hadj Ibrahim, simplement Khaled (Sidi-el-Houri, Orà, 1960) és, més enllà de qualsevol comparació, la figura més important que ha donat el rai, una música nascuda als suburbis algerians amb ingredients molt semblants als del rock'n'roll, començant per la rebel·lia, l'hedonisme i l'absoluta llibertat d'expressió. Quan encara era Cheb (jove) Khaled, va treballar de valent cantant en festes i casaments i difonent la seva música a través de cassets que recorrien tot el Magrib i les infinites rutes de la immigració. Amb Kutché (1988), gravat amb el teclista Safy Boutella, ja va traspassar fronteres, però va ser amb Khaled (1991), produït pel nord-americà Don Was i amb una cançó nascuda per triomfar, Didi, que es va convertir en tot un fenomen internacional, confirmat el 1996 amb l'èxit d'Aïcha. El 1999 va coprotagonitzar amb Faudel i Rachid Taha el multitudinari concert 1, 2, 3 soleils, editat en disc i convertit en tot un símbol de la definitiva popularització del rai, una música perseguida pels integristes algerians, que han arribat a assassinar algun dels intèrprets més populars, com ara Cheb Hasni.
–El seu últim disc es titula Liberté. La paraula Llibertat és bonica. En quin sentit la utilitza?
–«Per a mi, rai, que vol dir ‘opinió', és una manifestació de llibertat, una música que canta a l'amor, a la pau, a la felicitat, a la festa.»
–En aquest disc ha tornat a treballar amb Martin Meissonnier, el productor de Kutché.
–«Sí, perquè ara necessitava tornar a treballar amb els músics que m'acompanyen en els concerts, i Meissonnier ha aconseguit que gravéssim pràcticament com si toquéssim en directe, amb la immediatesa i l'espontaneïtat que necessita el rai, que en aquest sentit és una música molt semblant al flamenc i el blues: en el rai també cantes quan et ve de gust, en els llocs més insospitats, improvisant.»
–És curiós que la cançó que dedica al seu pare en aquest disc sigui escrita en francès, no?
–«Jo no hi veig cap problema. La va escriure un dels meus músics en aquesta llengua i vaig provar d'adaptar-la a l'àrab, però crec que les paraules no tenien la mateixa força i era millor preservar el text original. A més, el sentiment d'un fill per un pare és universal.»
–Sempre ha tingut una mentalitat molt oberta, tant musicalment com pel que fa a la llengua i a les seves col·laboracions amb músics d'altres cultures.
–«Gràcies a Déu vaig néixer a Orà, en un antic barri jueu espanyol i en una atmosfera de gran tolerància. Jo he crescut escoltant Bésame mucho, la rumba, la salsa, la bossa nova, el flamenc i el rock, i tot això ha deixat una empremta en la meva música.»
–Pensa en conceptes com ara Orient i Occident per delimitar el seu públic potencial?
–«No, en absolut, jo no penso mai en un públic determinat. Encara que una audiència no entengui les meves paraules, li puc transmetre moltes coses només a través de la música. El meu deure és arribar a qualsevol públic, ja sigui magribí, europeu o de qualsevol altra part del món. Les barreres són coses de la política, i a mi la política se me'n fot, amb tot el respecte pels que s'hi guanyen la vida. La realitat és una altra cosa.»
–Com va canviar Didi la seva carrera?
–«Tant Didi com Aïcha em van obrir el camí cap a l'altra banda de l'Atlàntic i els grans festivals repartits pel món. Són dues cançons que no moriran mai, com Bésame mucho i altres clàssics. I sobretot són cançons que mostren al món que els magribins som com tothom i que només volem viure bé i en pau. Sobretot cal desmuntar el tòpic que tots els musulmans són uns assassins. La guerra entre religions és absurda.»
–Per què creu que ha quedat sol com l'única veu del rai reconeguda internacionalment?
–«Dins del rai hi ha hagut moltes veus malauradament perdudes, perquè no han tingut l'oportunitat de construir-se una trajectòria, ja que les seves opcions han acabat frustrades, i fins i tot n'hi ha que han estat assassinats pels integristes.»
–No hi haurà cap altra reunió dels Trois Soleils, amb Faudel i Rachid Taha?
–«No, no està previst.»
–Quina és la seva posició davant dels drames de la immigració?
–«El meu missatge en aquest sentit és clar: s'han d'obrir les fronteres per evitar que hi hagi tants morts quan la gent intenta entrar clandestinament en un altre país.»
–Què pensa el rei del rai
de la mort del rei del pop, Michael Jackson?
–«Evidentment, no som eterns i tots acabarem marxant d'aquest món. Però quan mor algú com ell, sap molt de greu, perquè em fa la impressió que en realitat no va gaudir gaire de la vida, al darrere de la seva màscara. Després de totes les intromissions a la seva privacitat, crec que ara se l'ha de respectar un cop mort. Michael Jackson tenia el poder de trencar totes les fronteres i d'arribar a gairebé tots els públics.»