Zeta

Tot s'acaba, i quan arri­bem a la zeta ja podem començar a reco­llir perquè estem a punt de ple­gar. Però, què és un zeta? Les res­pos­tes poden anar des del mem­bre d'una banda de nar­co­tra­fi­cants fins a un admi­ra­dor de Cat­he­rine Zeta-Jones, pas­sant pel metall que va ser­vir per cons­truir el robot Mazin­ger. La res­posta vin­tage, però, és la següent: un cotxe de patru­lla del Cuerpo Naci­o­nal de Policía (CNP), que segons l'època podia ser un Tal­bot Hori­zon, un Citroën BX o Picasso, un BMW 320.

Amb la Tran­sició, els mem­bres del CNP van anar can­vi­ant el color de l'uni­forme. Pri­mer era gris con­fe­de­rat, després marró Gran Guerra, i final­ment blau car­ter. Els noms que rebien ana­ven en con­sonància amb aques­tes trans­for­ma­ci­ons cromàtiques: gri­sos, micos, bar­ru­fets. El Dic­ci­o­nari de l'argot de la delinqüència inclou un gran nom­bre de sinònims que han anat caient en l'oblit, però que qual­se­vol lla­dre hau­ria de conèixer per pura pro­fes­si­o­na­li­tat. Repas­sem-los. El sereno era el jurondo. El vigi­lant muni­ci­pal, tru­quis, guripa, guin­di­lla, pin­xorro, gànguil i cera. El guàrdia civil, tri­corni, pico i pico­leto. La poli­cia en gene­ral, la bronca i la bul. Els agents secrets, mata­las­sers i els de la pudor. El mosso d'esqua­dra, faico, espar­de­nya, espar­de­nyer, guinda i mosso de les cor­des. Més enda­vant, cap als sei­xanta, va aparèixer bòfia, i cap als vui­tanta pasma, que han esde­vin­gut vin­tage, com tot el voca­bu­lari d'argot que acce­deix als dic­ci­o­na­ris.

Abans que els Mos­sos d'Esqua­dra assu­mis­sin les com­petències de segu­re­tat a Cata­lu­nya, la paraula zeta for­mava part de l'argot. Tru­ca­ves al 091 i al cap d'una estona apa­rei­xia un zeta. El nom prové del llen­guatge de la mateixa poli­cia, que designa amb la lle­tra K els vehi­cles camu­flats, i amb la lle­tra Z els vehi­cles ofi­ci­als.

En el pro­grama de TV3 Caçadors de parau­les, dos mos­sos d'esqua­dra reco­nei­xien que la poli­cia havia adop­tat el voca­bu­lari dels seus rivals. Com els delinqüents, desig­nen la pis­tola amb el nom de pipa, ferro, cat­xarra o fusca, i la xeringa com a flauta o màquina. Al cap­da­vall, poli­cies i delinqüents tenen un espai específic i, per tant, unes parau­les pròpies. També la delinqüència adopta el voca­bu­lari de la poli­cia, com en el cas de la paraula zeta, que els quin­quis uti­lit­zen a les pel·lícules de José Anto­nio de la Loma i Eloy de la Igle­sia, i que apa­reix amb natu­ra­li­tat a les cançons diguem-ne pro­testa de Kor­tatu.

L'ano­me­nat “cinema quin­qui” de finals dels setanta i començaments dels vui­tanta va sig­ni­fi­car la con­sa­gració dels vehi­cles zeta. Yo el Vaqui­lla, Nava­je­ros o Cole­gas són pel·lícules revi­si­ta­des una i altra vegada per espec­ta­dors nostàlgics: uns hi bus­quen models de cot­xes des­a­pa­re­guts, els altres unes parau­les que ja no es pro­nun­cien, pot­ser unes emo­ci­ons i unes sen­sa­ci­ons que tro­ben a fal­tar. Hi ha qui arriba a creure la fal·làcia que con­tra Franco es vivia millor. No és el nos­tre cas. Mal­grat l'atur, la crisi i el Tri­bu­nal Suprem, hem millo­rat molt. És una veri­tat –per dir-ho de manera vin­tage– impe­pi­na­ble.