Les arrels del paisatge
Una exposició de la col·lecció Thyssen al Caixafòrum Girona situa l'art català al nivell dels grans corrents internacionals a través de la representació de la natura
de Mir, Meifrèn, Sunyer, Gauguin, Braque i Monet, i viatjarà a Lleida
i Tarragona
Martí i Alsina al costat de Courbet i Rousseau, Sunyer aparellat amb Derain o Matisse, Mir emmirallant-se en una cascada d'aigua de Gauguin, Rusiñol estranyament proper a l'americà Merritt Chase, Meifrèn pintant la vegetació exuberant de Valldemossa amb la mateixa paciència que Monet els seus rosers de Giverny: no hi ha cap obra a l'exposició El paisatge a la col·lecció Carmen Thyssen, que la mateixa baronessa va inaugurar ahir al Caixafòrum Girona, que no estableixi un diàleg fructífer i eloqüent amb les altres per col·laborar en una lectura quasi de tesi sobre l'evolució del paisatge en la pintura catalana i europea dels últims cent anys fins a reivindicar-lo, sobretot, com una construcció cultural que ultrapassa el seu caràcter merament descriptiu.
És un mèrit, sense cap dubte, del comissari de l'exposició, Juan Ángel López-Manzanares, conservador de la Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza, encara que ahir, amb el seguici bulliciós de càmeres, secretaris i reporters que arrossegava la baronessa, no va tenir ocasió de donar gaires explicacions, però també ho és de la mateixa Carmen Cervera, que a banda de la seva faceta mundana, cultiva un gust molt ben assessorat per la pintura del tombant dels segles XIX i XX i, en especial, per la dels autors catalans, que en aquesta exposició de Girona posa al nivell dels millors noms dels corrents internacionals sense haver de forçar gens ni mica les comparacions.
Són 51 obres datades entre el 1854, l'any que van ser enderrocades les muralles de Barcelona i els pintors van descobrir de sobte els boscos i camps que s'hi estenien a fora, i el final de la Guerra Civil, amb l'apoteosi avantguardista de Torres-García, Miró, Tàpies, Ponç o Clavé, els únics que en el discurs de l'exposició es defensen pràcticament sols, sostinguts pel magnetisme pur, sense parangó, dels seus paisatges d'ingravidesa còsmica. A l'entremig, un veritable festí: el romanticisme de Théodore Rousseau, Gustave Courbet o Joaquim Vayreda, el simbolisme de Modest Urgell, Eliseu Meifrèn o Maximilien Luce, l'impressionisme de Camille Pissarro, Alfred Sisley, Claude Monet o Joaquim Mir; o els nous classicismes de Joaquim Sunyer, André Derain, Henri Matisse, Pierre Bonnard, Olga Sacharoff, Josep de Togores, o Josep Amat. L'enumeració sola talla l'alè, però no pas menys que ser davant de qualsevol d'aquests quadres, tots de primera categoria i al servei d'una exaltació del paisatge com a motor de la gran revolució plàstica de la modernitat. Hi ha ocasió també per a l'enlluernament i la sorpresa, com ara el descobriment de l'impressionisme nord-americà, quasi desconegut en una història tan eurocèntrica com la de l'art de principis del segle XX, a través de William Merrit Chase o Willard Leroy Metcalf, o el retrobament amb els nocturns excepcionals, subjugadors, de Meifrèn o Urgell (emparentats sense rubor amb els insòlits John Atkinson Grimshaw i Henri Le Sidaner). I hi ha encara lloc
per a l'esgarrifança, davant L'estaque de Braque, o d'uns irrecognoscibles Gauguin o Matisse.
L'exposició estarà oberta a Girona fins al 5 de gener i, posteriorment, viatjarà als Caixafòrum de Tarragona i Lleida.
La baronessa està disposada a cedir 600 obres al MNAC
Carmen Cervera no va ocultar ahir la “il·lusió” que li faria poder reunir la seva col·lecció, dispersa ara entre el Museu Thyssen de Madrid i alguns magatzems, segons va dir, a Barcelona, “la meva terra i per tant on millor podrien estar”, dins la projectada ampliació del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) al pavelló de Victòria Eugènia. En concret, va estimar en unes 600 les peces que podrien formar part d'aquest museu català, totes d'un altíssim valor i que abracen des del segle XIII fins a l'actualitat, amb especial atenció a l'impressionisme, el postimpressionisme, l'expressionisme alemany i l'escola russa. Tot i que no va voler avançar cap detall de les negociacions, va insistir que la relació que té amb el MNAC és “boníssima” i va subratllar que l'existència d'un Museu Thyssen a Barcelona potenciaria les col·leccions ja existents, les del mateix MNAC i del Caixafòrum, va precisar, de la mateixa manera que l'obertura del Thyssen a Madrid, ara farà vint anys, va contribuir a crear un triangle d'or amb el Reina Sofia i el Prado. Il·lusionada, però també prudent, la baronessa va deixar que fos Elisa Duran, la directora general adjunta de la Fundació La Caixa, entitat que estaria disposada a participar en aquest hipotètic acord entre Carmen Cervera i el MNAC, qui assegurés que per tots els implicats “la creació d'un Museu Thyssen català és un somni que esperem que es faci realitat”.